Avui és el dia.

Avui és el dia.
"Sing, sing at the top of your voice, Love without fear in your heart. Feel, feel like you still have a choice...If we all light up we can scare away the dark"

domingo, 20 de diciembre de 2009

Peor para el sol BY LAIA

Peor para el sol, que se mete a las siete en la cuna del mar a dormir, mientras un servidor, le levanta la falda a la luna...

Jo diria que peor para el sol que se mete a las siete en la cuna en lugar de estar en el concierto de Sabina, perquè dijous passat no hi podia haver millor pla a Barcelona que estar al Palau St. Jordi, escoltant com cantava un poeta.

L´Aruna ja ha dit molt, jo només volia afegir la meva petita aportació, ja que no em puc quedar sense dir res davant del fantàstic concert del Sabina, tot i que em va deixar sense paraules.

Vaig disfrutar taaaaant i em vai emocionar taaaaaant. Estava allà i pensava... BUFFFFF QUE BRUTAL, fins i tot li vaig dir a l´Aru, "que guay estar aquí". Evidentment sobra dir que em considero fan incondicional... així que podria ser, que no crec, que no fos del tot objectiva, però ... què més dóna, no?

Hi havia milers de persones d´edats, sexes, estatus, procedències diferents, gent que potser no teniem res en comú... o casi res, ja que a tots ens havia unit una causa; a tots ens agradava el Sabina. I estavem tots allà, cantant junts, disfrutant, i semblava que fossim amics, ... vull dir que es respirava (a part d´altres olors) bon rollo per tots cantons.

Quan cantava "Y nos dieron las diez" i va arribar a la frase " Nos dijimos adiós, ojalá, que volvamos a vernos" va afegir "Ojalá!" amb ènfasi, mirant-nos, i jo vaig pensar "Ojalá!".

Em va encantar, vaig pagar 45 € i n´hauria pagat el doble... i el triple.

...Y nos dieron las diez y las once, las doce y la una y las dos y las tres, y desnudos al anochecer nos encontró la luna!

viernes, 18 de diciembre de 2009

ROSAS. NADA DE VINAGRE. by Aru

Va començar el concert amb 3 cançons del seu nou disc "Vinagre y rosas" i seguidament, després d´un d´aquests poemes que recita com qui no diu res important, va cantar Medias Negras i Aves de paso.
El públic s´anima. Ovacions. Gràcies Sabina per no decepcionar-nos i obsequiar-nos amb les cançons de sempre, tal i com esperàvem.
No van faltar Sin embargo, amb aquella introducció tan bonica on ella li diu "lo mas que te preguntaba era que si me querías..." i ell li va contestar "T´estimo molt". Jejeje. Ja ho va dir ell mateix : "es que no sé que tiene el catalán..." ; o Contigo, que va cantar acompanyat del Serrat. Increible. I on es va permetre canviar algun vers per regalar-nos les orelles dient "yo no quiero Paris con aguacero...ni LAS RAMBLAS sin ti". Ole; Tampoc podia faltar 19 días y 500 noches, acompanyat per Estopa, o Princesa, que va fer posar de peu al palau st. Jordi sencer, i ens va fer cantar a tots amb totes les nostres ganes. Brutal.
Va ser realment B R U T A L.
Un Sabina que va aparèixer en escena dient que ojalà ens pogués arribar al cor una "diezmillonésima parte de lo que lo hizo el maestro Leonard Cohen un par de meses antes, en el mismo sitio", vestit tal i com li toca: pantalons de baixos estrets, samarreta, xaqué, bombín..
Ens va fer riure, plorar, emocionar, recordar. Va fer broma dient que fèiem els coros molt millor que a Madrid, dient que les noies no li fèien cas "porque siempre estaban follando con Serrat" (paraules textuals), o responent al crit de "Que vote Sabina!" amb un : "No pienso votar. No quiero que mis hijas lo vean. Parecería Rajoy en noche electoral." Ben fet.
Vam tornar a flipar amb veritats tan grans com "...lo malo de los besos es que crean adicción", i amb algunes frases del nou disc..."si hay que pisar cristales, que sean de Bohemia, corazón"; o la meva preferida "con la esplada mojada no hay nada peor que soñar".

I ja arribant al final ens va desitjar cantant Noches de boda : "Que no se ocupe de tí el desamparo,que cada cena sea tu última cena,que ser valiente no salga tan caro,que ser cobarde no valga la pena." Aviam si és veritat, és un bon desitj d´any nou.

Amb "Nos dieron las 10 " las 12 y pico nos dieron... I va acabar aquest festival d´emocions amb la piel de gallina en el corazón, i gust a chocolatina, piel , saliva y sudor.

Poesia, música en directe, senzillesa... Un concert de luxe...però amb roba d´estar per casa. Sabeu què vull dir?
Un dia, al principi de sortir amb el Roger , vam quedar amb un amic seu perquè havien que parlar de temes privats. L´amic, en un punt de la conversa, em va mirar de reüll...com dient-li al Rootxi "oye...que tu novia...no la conozco de nada" I el Roger va dir "No, no, tranquilo. Ella es mi sombra." i va afegir com si res "Y mi luz." Ells van seguir la conversa i jo em vaig quedar allà asseguda pensant..."T´has adonat de lo bonic que és això que has dit?".


Ahir quan va acabar el concert tenia aquesta mateixa sensació.

martes, 15 de diciembre de 2009

...AND SO THIS IS CHRISTMAS... by Aru

So this is Christmas
And what have you done?
Another year over
And a new one just begun


Doncs sí, ja és Nadal. Espero que tots ens poguem preguntar "I TÚ QUÈ HAS FET?", com diu la cançó, i trobar una resposta que ens complagui...sinó...encara estem a temps... aquest any.

Ja és Nadal.
Asseguda al ferrocarril, camí de la feina, em pregunto QUÈ té aquesta època de l´any. Què ens agrada tant del Nadal (als que ens agrada, és clar!)

Potser és perquè són festes en que ens juntem tota la família, i nosaltres som molts de família, i ens agrada celebrar el que sigui...
Potser és tota la il.lusió que es respira i que ens fa tornar a ser nens, a tots una mica.
Però... pensant, pensant, he arribat a la conclusió que necessitem petites excuses per demostrar els nostres sentiments. Uns més que altres. Cada cop més.
Necessitem l´aniversari d´algú per trucar-lo i recordar el temps que fa que som amics! I les coses que hem compartit! Necessitem una boda, per exemple, per escriure´ns coses boniques, per desitjar felicitat; Necessitem inclús que passin coses dolentes per dir "Aquí em tens, pel què faci falta". Necessitem les despedides... per abraçar-nos. Necessitem que mori algú...per fer-li un homenatge.
Necessitem, com començava dient: EXCUSES.
... I el Nadal, senyors, és la Gran Excusa. I m´encanta.
És la gran excusa per demostrar el què sentim, per donar-nos petons sense motiu, abraçar-nos, regalar-nos coses, brindar per tu i per mi... perquè sí. Perquè és Nadal.
I... què carai, qualsevol excusa és bona.



Però no seria brutal que no necessitéssim excuses??? No seria brutal que fos Nadal tot l´any?

lunes, 14 de diciembre de 2009

LA MÀGIA DEL NADAL? by Aru

Només una petita nota per comunicar-vos que la setmana passada vaig tornar a tenir visita amb la meva doctora de capçalera i em va atendre NOMÉS mitja hora més tard de l´hora prevista!!!!!
Oeeee Oeee Oeee Oeeee!!!
Deu ser la màgia del Nadal que fa que passin miracles com aquest.
D´aquí a 2 dies tinc hora per treure´m un queixal del seny (aix!!...sí,sí,no feu aquesta cara!!). És el 1r cop que me´n trec un per la seguretat social. Tinc por. M´imagino una escena tipo Sweeney Todd però amb un dentista enlloc d´un barber.
Ja us ho explicaré.

miércoles, 9 de diciembre de 2009

però que som delinqüents ? by LAIA

Per llogar un estudi a Barcelona al barri de Les Corts, per exemple, d´un sol ambient o 1 habitació, et demanen el teu contracte de feina i una nòmina, quan has passat el “càsting” i t´accepten com a POSSIBLE llogater et deixen anar que necessiten (agafa boli i paper que et passo la llista):

- Import del lloguer del 1r mes (700)
- Mes de fiança (o 2 mesos si és amoblat) (700 o 1.400)
- Honoraris agència (otro mes, toma ya, 700)
- Aval bancario de 4 mesos

O sigui que a part de tenir un bon compte corrent he de pagar així del tiron per entrar a viure en una superfície de 30m2, uns... clic clic caixa... 3.000 €
OFERTON

Però que no saben quins són els sous que s´estan pagant actualment per una JORNADA COMPLETA ??????

I tanta nòmina, tant d´aval, tanta fiança i tanta tonteria... Però que som delinqüents ja d´entrada? Jolin! Pensava que tots erem inocents fins que es demostrés el contrari i no a l´inrevés... Ostres és que debem ser tots uns lladres i uns xoriços tu!

Però no m´amargaran... he passat un pont fantàstic i ja trobaré pis... algun dia... quan sigui rica.

viernes, 4 de diciembre de 2009

la repelenta niña Vicenta BY LAIA

La repelenta niña Vicenta que m´he trobat aquest matí al bus...
Mama: ¿Qué tal el control de ayer?
Niña Vicenta (10 anys aprox.): el de inglés? Ah... ¡muuuuy fácil!
M: ¿Qué crees que vas a sacar?

(Silenci - niña pensante)

N: un excelente... bajo.

Un excelente bajo???? Pero que repelent la Vicenteta aquesta !!!

N: El del otro día de los relojes también era muuuuuuy fácil. Saqué un 7
(jo somric lleugerament per sota el nas i penso que taaaaan facil no seria si vas treure un 7 i no un 10, digo yo! O com a mínim, si no un 10... doncs un escelente bajo, no?).

lunes, 30 de noviembre de 2009

una altre injusticia... BY LAIA

Sóc la primera que s´indigna quan escolta les paraules MALTRACTAMENT-ABÚS- VIOLÈNCIA DE GÈNERE- MENORS, ... per les notícies però, per favor, calmem-nos una miqueta i pensem, reflexionem, INFORMEM-NOS sobretot abans de jutjar o sentenciar la típica frase de FILL DE PUTA!.

Em sembla molt i molt trist que estiguis compartint la teva vida amb una noia, que aquesta noia tingui una filla de 3 anys (que no és filla teva) i que tu la cuidis i un dia la portis al parc infantil, on la nena cau i es dóna un cop al cap, que l´acompanyis al metge, qui t´envia cap a casa després de donar-li una aspirina a la nena, que hi tornis a anar, i li facin una exploració i et culpin d´abusar d´ella i de maltractar-la. A veure, no siguem paranoics, que actualment hi hagi molts casos, MASSA, de maltractaments infantils, no vol dir que tots els pares, ni els padrastres, vagin repartint osties a tort i a dret ni violant a les seves filles, PER FAVOR! Una mica de calma senyores i senyors, respirem i pensem que els nostres actes poden tenir conseqüències, ...

Suposo que tots sabeu de la notícia que parlo, i si no ho sabieu ara ja us en podeu fer una idea.

La nena s´ha mort i la parella, deixant a part el drama obvi, ha hagut d´aguantar i el que els hi queda encara, segur, una hipòtesi errònia... només un error, una equivocació... però... VAYA CON EL ERROR EH! S´han cobert de glòria amb el pobre noi (que deu haver de caminar pel carrer amagant-se perquè no el matin a cops (sense parlar ja de si les mirades matessin...).

Una mica de prudència, que hi ha acusacions que són molt greus per haver d´aguantar-les si són falses.

martes, 24 de noviembre de 2009

VISC A LA SEGURETAT SOCIAL! by Aru

Estic al C.A.P. Són les 9:40 del matí i tenia hora a i mitja. Encara tinc 3 persones al davant; un d´ells un noi que tenia hora a les 9, osigui que porten uns 40 minuts de retràs. M´hauré d´estar aquí una hora per una cosa de 5 minuts. Fantàstic. No tinc vida jo. Visca la seguretat social!
L´últim dia que havia estat aquí eren les 8 del vespre i vais pensar, és clar, porten tot el dia de visites… només que cada una s´allargui una mica… Però avui he demanat hora a les 9:30!!! No són hores per portar tant de retràs! Què calculen??3 minuts per visita?
Li pregunto a una senyora que està al meu costat quina hora li han donat. “No, es que yo vengo de urgencias porque estoy muy costipada.” Ah sí? Dec posar cara de circumstàncies perquè la dona ensuma i fa cara de malalta. Déu meu. “Me han dicho que me cogería a menos 25… que tenía un claro” Un claro??? En la cabeza o què??que està calba la doctora? A mi em sembla que aquesta senyora està com una rosa. No es moca ni estornuda ni res… i portem aquí casi una hora eh! Devia estar aborrida a casa, o no tenia ganes d´anar a treballar.
El problema és aquest, que intercalen els pacients d´urgències i això fa que les visites concertades es vagin enderrerint. No hauria d´haver-hi un metge dedicat només a urgències?
Són les 9:55. Encara no ha entrat el noi que té hora a les 9! La visita que està a dins porta un quart d´hora! En canvi les hores les dónen cada 5 minuts. Em poso negra. Vinga!... a passar el matí aquí! O el dia! Amor porta´m el dinar!
I jo encara, que no vinc massa soviet, però aquesta gent que té mals crònics, o revisions… es deuen passar la vida aquí!
Arriba una dona corrents “¿Han llamado a Angela Prieto?!” Jajaja, que caxonda la tia! Senyora que aquí no passa res per arribar 5 minuts tard!! Ni mitra hora!
Són les 11 i surto del C.A.P.
Visc a la seguretat social.

jueves, 19 de noviembre de 2009

la friki de la tarda By Laia

La friki de la tarda m´acaba de trucar per explicar-me la seva vida. Ella vol estudiar infermeria, encara que té 54 anys, perquè
ara que les filles són grans ara puc... M´ha dit que ella deu tenir accés perquè no té un FPII, ni un Grau Superior, però és tècnica administrativa,
i ella ha decidit que és lo mateix que un FPII. Com de fet li van dir a l´Ajutament de Terrassa, n´hi havia una noia que li va dir que era lo mateix,
i va quedar segona de la llista ella... ¿?
Per favor senyora que li estic dient que vingui i que ja veurem quins títols té i quina validesa tenen i si pot accedir o no...
Però ella s´empenya en seguir explicant-me més detalls de la seva aventura en aquest món... perquè hi ha persones que tenen 60 anys i que poden
fer millor d´infermeres que noies més joves... (jo aquí ja he optat per callar, mudita estic més mona i ella que parli, pobre dona, si només es vol desfogar,
no la deu escoltar ningú a casa seva, i no m´extranya, quin tostón,...)
i va repetint el que jo dic...

- Vostè vingui i porti el certificat- Jo vinc i porto tot el que tinc – jo no he dit això bona dona però és igual, ella no escolta
- I així mirarem si pot accedir o no
- Clar, mirem si puc accedir perquè potser no puc i m´estic aquí preocupant per el preu... I sap si és fàcil aparcar per aquí?
- Miri, doncs no en tinc ni idea, jo vinc amb transport públic... jejeje... ho sento.- Ja, clar, però és que jo vinc des de Montcada perquè visc allà i ... (un altre rollo macabeo, el que s´ha d´aguantar)
- Ja ho entenc, doncs no ho se senyora
- I zones verdes o blaves? – (va en sèrio eh! No us prenc el pèl!)
- No ho se...
- Ja... no sap si hi ha puesto...
- Doncs no - (però que és tonta?)
- I amb qui he tingut el plaer de parlar?
- Amb el Servei d´Informació a l´Estudiant, qualsevol cosa pregunti pel SIOE i ja està, d´acord?- Amb el Servei d´informació... molt bé... i sempre està vostè senyoreta? – (clar, deu haver pensat que si li ha d´explicar un altre cop la Biblia amb vers a algú diferent, que vaya palorro)
- Sí, estic jo, i sinó la meva companya...
- D´acord,.. jo o la meva companya. Moltes gràcies doncs, molt agraïda.
- Adéu, adéu...


(no m´he equivocat eh! Ha repetit... JO O LA MEVA COMPANYA, d´acord...)

UNA IMATGE VAL MÉS by Aru

Quan veus la 1ª fotografia d´aquella dona desfigurada vas seguidament a llegir el cartellet de sota, esperant saber quina desgràcia, o accident, o quina guerra n´ha sigut la causa. Però la sorpresa vé quan llegeixes que va ser el seu cosí, o el seu marit, o el seu pare que li va tirar àcid a la cara i li va cremar.
És el reportatge guanyador del FotoPres d´aquest any. Retrats de dones de Pakistán a qui algun familiar es va creure amb dret de castigar d´aquesta manera.
Cada foto, cada dona, té una història. Són molt impactants i molt dures. Perquè són reals.
Els 3 reportatges guanyadors del FotoPres 09, així com els projectes realitzats amb les beques otorgades, estan exposats al Caixafòrum i us recomano moltíssim que l´aneu a veure.
Ademés és gratuït.
Us deixo el link per si voleu més informació:

http://obrasocial.lacaixa.es/apl/actividades/activitats.actividad_es.html?idActividad=33432

Haig de dir que un cop vist el 1r reportatge és difícil desconectar, en sèrio, potser seria millor deixar-lo pel final. Però tot i així val la pena veure el 2on premi(personalment em va agradar molt, sobretot la llum i els colors de les imatges), i el 3r; així com la resta de projectes.

Espero que hi aneu i disfruteu de les imatges; no totes són dures, n´hi ha de boniques, de divertides, d´artístiques… Però el què fa que valgui més la pena és que totes tenen lloc ara. En l´any 2009. Potser en un altre país. Però en aquest món. El mateix on vivim tu i jo.

Virgen de la Amargura by Sabina

(brutal la 1a estrofa)

Rompiendo mi promesa
de no volverte a verte ni en pintura,
me he sentado a tu mesa,
Virgen de la Amargura
a jugarme a los dados nuestra suerte,
a absolverte de todos mis pecados.


Bendigo la condena,
al sólo de tu bordón que me hace fuerte
y beso tus cadenas
y quiero prometerte
ser libres como dos versos tachados
del dictado de la revolución.

Me acuso de morirte sin tu boca,
confieso que desde que te has
marchado
solo bailo en las fiestas donde tocan
la musica del vals de los ahorcados.

Virgen de la Amarguara,
devuélveme la vida,
sin tí todo es usura
y noches perdidas
facturas,
calenturas,
heridas sin sutura,
caídas,
congeturas,
sacudidas,
cerraduras
despedidas de locura y callejón.

La guerra ha terminado,
yo vengo a arrodillarme ante tu cama.
Te rezan mil soldados
y el palacio está en llamas,
tu general arría mis banderas,
las fieras entran en la catedral.

El rey murió en el campo de batalla,
la reina se ha pasado al enemigo,
yo no me cuelgo más que la medalla
de no saber contar menos contigo.

Virgen de la Amarguara,
devuélveme la vida,
sin tí todo es usura
y noches perdidas
facturas,
calenturas,
heridas sin sutura,
caídas,
congeturas,
sacudidas,
cerraduras
despedidas de locura y callejón.

Te vas y no te vas
y cuando vienes
rezo para que los trenes
se equivoquen de estación.

Virgen de la Amargura…

Regals musicals by Laia

El meu aniversari va ser el dia 7 (que no és meu que és nostre però no entrarem en detalls), i m´han fet 2 regals brutals; el dia 10 va ser l´Alejandro i abans d´ahir el Sabina. Tots dos traient disc nou a pocs dies del gran aconteixement (el nostre últim cumple de vintipico).
No us aburriré amb elogis cap a cap dels dos, ... "pa gustos colores" i no a tothom li agradaran... això segur, però, com a mínim, us aconsello que escolteu alguna cançó... N´hi ha de tan brutals...

Us enganxaré lletres i links dels meus estimats per aquí...
si quieres te comes las lentejas... y sinó... pués las dejas!

P.S. Querido amigo pildorero ; ) : al viejo maestro no le tengas tan en cuenta la música... él ha sido siempre más un poeta.

martes, 17 de noviembre de 2009

ELS PETONS ES FAN by Aru

Acabo de sortir de donar la classe de jazz. Aquest grup tenen entre 5 i 7 anys,. Són tot nenes, està clar.

Hem sortit una mica tard perquè ens hem entretingut parlant de petons. Sí, sí.

Els hi he hagut d´aclarir que encara que juntis la boca amb un nen això no és un petó.

I que si algú t´empenta contra un nen i xoques amb la seva boca tampoc és un petó.

Que un petó s´ha de fer. I també s´ha de donar (encara que es veu que no es dónen els petons, que no és correcte)... doncs això. Que sí. que s´ha de posar la boca d´una determinada manera (Aquí em miràven amb cara de fàstic i sorpresa) i que s´ha de tenir ganes i abans de fer-lo... ja el notes .

De fet, a vegades és millor el "pre-petó" que el petó en sí. Però això no els hi he dit eh! ja ho descubrirán; Aquell moment en que tens tantes ganes... i encara no s´ha fet realitat. En què esperes qualsevol cosa.



Han acabat dient que no tindríen mai nòvio.

Segur.

PETITES COSES BRUTALS by Aru

Estic asseguda al costat d´una nena, donant-li copets a l´esquena perquè s´adormi. Dels 25 nens de la classe n´hi ha que s´adormen només estirar-se al llit, altres van caient poc a poc, i altres esperen a que tu els adormis. És part de la meva feina; fer que dormin.


Sento un soroll. Faig "shhhhh" i algú contesta "shhhh". Torno a intentar-ho "shhhh" i la veueta torna a fer "shhhh!"
Miro al meu voltant i tot i estar a les fosques puc distingir qui és qui. Davant meu, en el llitet, veig un nen estirat de boca terrossa, amb el cap aixecat. M´hi fixo i el reconec. És l´Àlex i riu silenciosament com si hagués fet una malifeta molt ingeniosa. Jejeje. Torno a fer "shhhh" i ell torna a contestar. Jajaja. Ric en silenci, i ell, que ja ha vist que l´estic mirant, també riu.
És boníssim. Quan em veu riure encara riu més i, movent el cap amunt i avall, i amagant-lo entre els braços dóna cops amb la mà com si li hagués explicat un chiste brutal. Jajaja.
De repent, entre els seus riures i el meu, i donant un cop amb la mà molt fort diu "nuuuna!" (aquesta sóc jo). Ho diu amb tò de que còmica que ets, em parteixo la caixa amb tu!Increible. Que té 2 anys eh!!

Vaig cap a ell, m´assec al seu costat i li vaig donant copets a l´esquena (funciona eh!), al principi segueix rient fluixet, però poc a poc va tancant els ulls i la respiració se li calma. I ja està.

Com sempre serà l´últim en despertar- se de la siesta; jeje, no m´estranya, amb tantes ganes de juerga!

miércoles, 11 de noviembre de 2009

EL TONI I L´ELENA by Aru

Seguint en la línea de les coses fantàstiques que diuen els nens us n´explico un parell que he sentit avui, a l´escola:
El Toni i l´Elena miraven un conte, llavors el Toni em diu:
-Duna (allà cadascú té la seva pròpia versió del meu nom) ara miro un conte amb l´Elena, vale? (el Toni sempre diu "vale" jeje.)
-Molt bé Toni, però aneu a seure a la taula.
-Vale, amb l´Elena.
- Sí, sí, amb l´Elena.
Llavors el Toni segueix mirant el conte i diu, pensativament i escoltant-se a ell mateix:
- El Toni i l´Elena.
Com si fos el títol d´una història d´amor.
Brutal.

Llavors ha entrat el Bruno (jo estava al lavabo, canviant bolquers)
-Allunaaa... (ho diu amb una cantarella com de queixa, arrossegant l´última lletra. Sempre ho fa.)
-Què passa Bruno?
-Mira que m´he fet aquíiii? (i em senyala la bamba, tota bruta)
-Què és això?
-Una... (i pensa una mica )... una brutada.
-Ah... que t´has embrutat, oi?
-zí....
(jejeje)

És que són boníssims!

... jo vull ser una nena sempre BY LAIA

Aquest matí a l´autobús hi havia una noia amb 2 nens, els seus fills. La nena tenia 5 anys i el nen 3 (ho he sabut pels seus comentaris durant el viatge).

Em limito a transcriure la conversa, que, per cert, m´ha semblat genial.
El codi serà: M= mare, N=nen, Na= nena.

Nen: - Mama tu ets baixeta
(ho deia mentre a ell li penjaven els peus pel damunt del seient del bus i li quedaven a mig metre del terra).
M: - I tu?
N: - Jo sóc mitjà
M: - Tu ets petit.
N: - No, jo sóc mitjà i el papa és molt gran i la mama mitjana.
M: - I tu? si la mama és mitjana tu petit
N: - No, jo sóc mitjà
(i dale)
Nena: - No, tu ets petit, jo sóc mitjana.

La nena ha posat punto final a la conversa sobre el tamany dels membres de la família i n´ha començat una altre al passar per davant d´un concessionari de cotxes.

Na: - Aquí venen cotxes?
M: - Sí
Na: - I com el portariem a casa?
M: - Posariem la clau, engegariem el cotxe i marxariem.
Na: - I jo també?
M: - No, tu no, hauria de ser la mama o el papa, tu quan siguis gran.
Na (tota sèria i com qui no diu res): - Jo no vull ser gran, jo vull ser petita.
(no sap res la nena! i semblava tonta!)
M: - Ah doncs llavors no el podràs portar mai.
Na: - Jo vull ser una nena sempre.

No us sembla fantàstica la conversa aquesta de bon matí?
M´ha encantat.

jueves, 5 de noviembre de 2009

CASI 29... I CREIXENT. by Aru

Ara fa just 1 any que marxàvem de gira. El Roger i jo vam tornar el primer cap de setmana per celebrar el meu cumple. I ja havíem estat a Madrid, Gijón i La Corunya.
Trucaves a casa i deies: "Ahir vaig estar a Córdoba, ara estem a Sevilla i d´aquí 3 dies marxem a Màlaga." I en una setmana fèiem mil coses, estàvem a 3 llocs diferents, visitàvem catedrals, museus, alcàzars... Teníem consciència de cada dia.

Demà torna a ser divendres, i les setmanes ara em passen volant. I m´agrada el què faig, però totes són més o menys igual: al matí al cole amb els peques, i a la tarda a donar classe de dansa.
I passen els dies sense adonar-me´n.
Però hauria de ser al revés, no? La monotonia fa que el temps passi lent, i en canvi quan fas moltes coses i t´ho passes bé... passa ràpid.

En fí, que ha passat 1 any... i el dissabte és el meu aniversari. El nostre. Jeje. I seguiré intentant ser millor, millor persona, s´entén, i com va dir algú, omplint els anys de vida, i no la vida d´anys.
Ademés això de l´edat és molt relatiu, i ja sabem que no ens fem més madurs (no necessàriament, vull dir), ni més responsables, ni més llestos.
I no és més savi el que en té 40 i no aprèn res, ni es para a pensar, i va fent... Sinó el que en té 20, o els que sigui, però ha après alguna cosa de tot allò que li ha passat.

Perquè el temps ens dóna experiències... però n´hem de treure profit.
I això, i no els anys, és el que ens fa créixer.

martes, 3 de noviembre de 2009

COM VA DIR EL SABINA... by Aru

Yo no jugaba para no perder,
tú hacias trampas para no ganar;
yo no rezaba para no creer,
tú no besabas para no soñar.

Ell i ella. Es coneixen, s´agraden, comencen a sortir...
Cada cop s´agraden més i quan estàn junts... estàn tan bé!
Ell la deixa abans que la cosa vagi a més. No vol patir.

Probablement sabeu d´alguna història similar; jo recordo escoltar-les de petita, a les pel.lícules, i després m´ho he anat trobant al meu voltant, i com més gran et fas més t´ho trobes. Deu ser que amb el temps ens tornem covards.

Cada cop que escolto una d´aquelles frases ( no vull enamorar-me de tu, no vull sortir amb ningú perquè ho he passat molt malament, m´agrades tant que...millor que ho deixem aquí, ja he patit molt...) em pregunto:
Pot més la por que el sentiment d´estar tan bé ?
Ja sé que sempre hi és, aquesta por, però... pot més?

No ho entenc. No ho entendré mai.
Si una cosa, en aquest cas estar amb algú, et fa sentir bé... no deu ser dolent per tu!
Per què privar-te´n?
Per què deixar que guanyi la por?

Sempre m´ha sorprès la gent que pot ser tan... pràctica, en qüestió de sentiments. Suposo que és perquè jo mai ho podria ser. No importa el mal que m´haguéssin fet abans.

Hi ha moments en què mana el cor. Altres moments ja li tocarà manar al cap.

En fí... I ja sé que no dic res de nou, està clar que si no jugues... no perds, però si jugues... pot ser que guanyis.

lunes, 2 de noviembre de 2009

...soleado, con cocina americana... By Laia

Divendres vaig anar a veure un pis prop de la Illa. L´anunci descrivia un piset il.luminat, amoblat, amb 2 habitacions, cuina americana... El preu 750 €/mes.
Quan vaig arribar va resultar OH SORPRESA que el pis no estava amoblat. "Ya lo sé, ha sido un error nuestro, perdona". Sí, sí, perdona però jo ja he vingut i estic perdent el temps perquè, d´entrada, m´interessa un pis amoblat.
El pis "il.luminat" tenia 1 finestra en 1 de les habitacions. El saló-menjador no tenia llum natural i semblava més un rebedor una mica ampli que no pas una altre cosa (s´hi accedia directament des de la porta del pis).
La cuina americana... com us ho diria... era una cuineta en una pared del menjador "multiusos".
Així rollo pràctic, amb una mà remeno la sopa, amb l´altre faig zapping des del sofà, mentrestant vaig impregnant tota la casa amb olor a ceba sofregida... mmmmh.
Cuina americana, senyor ridícul, és una cuina, oberta, i enlloc d´una de les 4 parets hi ha una barra que dóna al menjador, però NO uns fogons enganxats a la paret, a mig metre del sofà i mig més de la taula on es menja.
I em diu´l´home que si vull mirar´m-ho una mica més... donar-me una volteta pel pis... ¿?
Però què vol que miri? Si només obrir la porta del pis ja estava dins del saló, del menjador i de la cuina fins i tot!.
"Normalmente los tenemos amueblados, me sabe mal.." A mi peor, no et fot! "Normalmente van con sábanas, toallas y hasta sartenes". Però què diu aquest home? "Sábanas"?. Quin flipe.
Preu total de la broma? Doncs dos mesos de fiança, el mes en curs, i un percentatge de la renta de no se quin cony de tonteries que em diu...
O sea que para entrar son 4 meses, ¿no? - li dic jo. I ell fa cara de estar calculant complicadíssimes operacions matemàtiques i finalment em diu amb cara de resignació ´"Sí".
Jo faig un somriure irònic, ho sento, se´m escapa... I dic que no ho veig coherent, que ja se que no ho estableix ell això, però que no em sembla coherent.
Frase final estelar del super venedor de pisos "Pués se alquilan muy bien estos pisos, y las condicones son las mismas para todos eh...y la gente... la gente pasa por el aro, eh!".

MOLT MACO, SÍ SENYOR.

domingo, 1 de noviembre de 2009

SI NO HO VEIG, NO M´HO CREC by Aru

Pujo a l´autobús i m´assec en un d´aquells seients que estan d´esquena i que es toquen per darrere amb un altre. No m´agrada gens anar d´esquena, però és l´únic que hi ha lliure, i estic rebentada. Pfff...vaig pensant en les meves coses, deixo caure el cap ...
-Ui...perdó! - li he donat un copet a la senyora de darrera
-Home...
-M´he arrepenjat sense voler. Perdoni.
- Home, és que no és el primer cop eh...- la dona té ganes de discutir tú!
-Bueno em sap greu, ja li he dit
-Home és que els seients són individuals - joder la tia...
-Molt bé senyora, que sí. Que m´he arrepenjat. Soc humana. Ja està...quanta intolerància!
-Però què s´inventa??- en aquest punt la dona crida indignada i tot l´autobús ens mira.- Si és vostè que s´ha tirat a sobre meu!- En sèrio eh. Tal i com us ho explico.
-Bueno senyora ja està eh!! M´he arrepenjat un cop, potser 2 i no me n´he adonat. M´he disculpat. YA VALE!!

La senyora calla d´una vegada, sorprenentment i jo em torno a girar disposada a seguir el meu trajecte. Al.lucinada. Penso que almenys la tia ja s´ha desfogat i no ho pagarà amb el marit (pobre, el compadeixo si és que el té) quan arribi a casa. S´ha d´estar realment molt amargat per enfadar-te TANT per una xorrada com aquesta ,oi?

jueves, 29 de octubre de 2009

UNA NOTETA by Aru

Hem inagurat una secció (aquí a la dreta) que es diu "Feu-hi una ullada", i és precisament per això, perquè mireu coses interessants.
He deixat el link d´un video del Peret on surto, (busqueu-me!) que vam grabar un dia a l´agost.
Nenes us enrecordeu?? Quin estress després a la barbacoa!
Però al final vam menjar eh!!...i beure una mica tb!
jeje

LES NOTÍCIES DE DIMECRES by Aru

Ahir vaig arribar a casa, em vaig posar còmoda, i em vaig disposar a llegir el "20 minutos" que m´havíen donat pel matí a l´entrada del metro. Ja sé que no és com un DIARI pròpiament dit...però almenys t´enteres de coses...i és gratis.

"Manuela Cañas fue al hospital creyendo que tenía un tumor y salió a los 4 días con un bebé"
? ? ?
Senyora....algun símptome havia de tenir, no? ...durant 9 mesos!! o què ha passat??
No segueixo llegint perquè és massa surrealista.

"Educació desoye al Consell Escolar que sugiere que las vacaciones de Navidad y Semana Santa pasen a llamarse vacaciones de invierno y de primavera"
Què???
Quina Tonteria. Suposo que és per rollos religiosos i tot això, però segur que el Consell Escolar té problemes més importants que resoldre que aquest!!!

Secció 20 minutos responde:
"Quiero darle una sorpresa a mi novio. Dime algo que le guste seguro."
Aviam nena tonta!!! es tu novio!!!! Dímelo tú!!!! No lo conozco de nada!!!!

En què pensa la gent???

...si és que pensa.

martes, 27 de octubre de 2009

QUE TENIM CARA DE TONTOS? By Laia

Dissabte vaig anar a comprar a un supermercat d´aquests molt grans... que hi ha de tot i més, i quan havia fet ja casi tot el recorregut amb el meu carro, i estava arribant a la caixa, vaig trobar-me amb una secció amb un cartell ENORME vermell i daurat que deia "BON NADAL!" i a sota hi havia un taulell llarguíssim ple de massapans, turrons, xocolates i demés productes típicament nadalencs. Vaja, típics d´aquesta època en la que estem. Vaig llegir 2 cops el cartell i vaig mirar i remirar el taulell... sí, sí, productes nadalencs!.

Bon Nadal? Però ens prenen per imbècils? Collons! (perdó) que encara no ha acabat octubre!. Si no hem passat ni la castanyada!. Que ens hem d´ennuegar i fotre´ns-ho tot a la boca o què?. Les castanyes, els moniatos, els panellets, ... els turrons, el tortell de reis, ... ens "entatxonem" també els bunyols de quaresma?.

Cada cosa al seu moment senyors, per favor. La qüestió és vendre, no? El que sigui i quan sigui. Quina vergonya. Encara estic alucinant. Bon Nadal? jajajajajaja. Que irònics!.

Apa adéu, bona setmana... i feliç 2010!.

P.D. Una mica de coca de St. Joan? Va que està d´oferta!

lunes, 26 de octubre de 2009

pels seguidors... by Laia

Potser alguns recordareu l´història del noi aquell que va sol.licitar la beca... sí?
Només a nivell informatiu, i per arrencar-vos un somriure, si hoval, us diré que li han donat la beca. : )

domingo, 25 de octubre de 2009

HO VULL ...by aru

Aquest matí anava passejant, amb el solet que em feia treure el jersei i posar-me les ulleres...
I pensava que les setmanes REALMENT passen molt ràpid.
Cada dilluns arribo a l´escola i dic "Què tal??Com ha anat el cap de setmana?" I quan ho estic dient me´n adono que no fa gaire que ja ho he dit això.
Per què una setmana és tan poca cosa...i a vegades un dia es fa etern?
... no tinc la resposta. Sí que diuen que quan t´ho passes bé el temps passa ràpid... i quan t´aburreixes passa lent... Però no ho sé.
Tot és relatiu,oi? Jeje.
Com un altre cosa que també pensava ara, llegint un mail que m´han enviat...
Pensava en la diferència entre VOLER i NECESSITAR...
que direu...Home!! això està molt clar!!!
I sí que ho és, a vegades, però, d´altres... no és tan clar eh...!
Ho vull?
Ho necessito???
Ho vull tant que ho necessito??
...

viernes, 16 de octubre de 2009

CUIDADO CON LAS VÍBORAS! by Aru

He entrat a una web de dites xineses i n ´he trobat 2 que m´han agradat i que vull compartir:
"Al que le picó una víbora tiene miedo de una soga enroscada"
...bona aquesta eh!...
i l´altra...que vé a dir que a vegades les coses surten malament...però a vegades surten bé; I que hi ha dies durs...però també n´hi ha de rodons... Diu així:
"Lo que se pierde a la salida del sol se recupera a su puesta".

Disfruteu del cap de setmana...i descanseu.

Una cançó que he descobert...per si teniu un moment:
http://www.youtube.com/watch?v=7cZYvszjRLA

sábado, 10 de octubre de 2009

PASA EL OTOÑO... by Aru

...y el color ocre se funde a gris...

El dijous va ser un dia horrible.
El matí va començar gris. Ni fred ni calor. Ni pluja ni sol.
Un altre cop a disfressar-se amb samarreta de tirants, pantalons llargs, xancles, foulard i jaqueta a la mà per si de cas.
Ja a l´escola, al´hora de la siesta (el meu torn), un nen es va donar un cop al costat de l´ull i se li va obrir i vam haver d´avisar als pares. Pobret, estava tan adormit que ni va plorar! No passa res, els nens es fan mal, ja ho sabem. Però sempre hi ha algú que et mira amb cara de "però què has fet, cruella de vil, és culpa teva que no tens 50 mans!".
Al ferrocarril, una parella de la meva edat ens van amargar el viatge a tots els ocupants del vagó enrient-se de tothom, començant pel noi que cantava cançons amb una guitarra i demanava una ayuda para la música. Quina ràbia. La cançó que cantava era molt bonica, per cert, i a mi em va alegrar una mica el dia.
I després vaig parlar amb una amiga que està amb un tio d´aquests intermitents, que dic jo. Ara tot, ara res. Un dia és brutal, a l´altre no dóna senyals de vida. Últimament n´he sentit uns quants eh d´aquests.
Però aviam, que no veus que li farà menys mal saber que no penses en ella que el fet de creure que no ets com es pensava?!
Ai... i per acabar-ho d´adobar, al metro, em quedo mirant, sense adonar-me´n, a una parella d´uns 30 llargs. Ell li passa la mà per l´esquena. Somriuen. Semblen tranquils i feliços. Llavors ell em somriu i em pica l´ullet!!!

Veient que, com diu l´Aute, lo que me pasa es que este mundo no lo entiendo, me´n vaig de compres.-l´altre dia, per cert, vaig sentir que anar de botigues aporta dopamina, la substància que ens fa sentir bé-. Entro a Bershka buscant uns texans baratets. Miro la talla...32, 34, 36... (joder, se suposava que això m´havia d´animar!! Qui vé a comprar aquí??La Nancy?) ..38!! gràcies!

Però ja ho dèia la cançó..."Y por si fuera poco siempre sale el sol para poder pedir perdón"...o para lo que haga falta.
I el divendres al matí efectivament surt el sol, i em poso els meus texans nous i surto al carrer creuant la meva porteria plena de gent, desde fa 3 mesos, perquè hi fan obres. "Bon dia!" dic en general. "Booooon dia!" diu somrient un dels obrers amb tò de tu sí que fas bò el dia!

Això si que aporta dopamina!! Ja s´hi poden quedar 3 mesos més.

En fí, que avui ja és dissabte, i al principi feia un dia tot trist, i ara fa un sol brutal, y pasa el otoño en Madrid, i a tot arreu... per això us deixo el link d´aquesta cançó que m´agrada tant, de l´Antonio Vega. Potser alguns ja teniu la sort de conèixer-la, pels que no...aquí va: (el video no és el de la cançó, però és igual)
http://www.youtube.com/watch?v=ytLtHBYpDZU

jueves, 8 de octubre de 2009

... by Laia

Ens acaben de passar un mail intern informant-nos de la baixa d´un alumne. Per defunció.
Es deia Sergi, tenia 34 anys, arquitecte, ... estava fent 1r d´infermeria.
M´he quedat a quadros... No el coneixia, no recordo la seva cara, ni se si havia parlat algun cop amb ell.
Es veu que estava a la platja, ... es va llençar a l´aigua per ajudar algú...

Quina merda.

viernes, 2 de octubre de 2009

CADA COSA AL SEU TEMPS by Aru


Por fin es viernes!!!!

Avui, cap a les 14:30, quan estava despertant els nens, a l´escola, de la siesta, ha entrat una noia xina a la classe. M´ha sorprès una mica i me l´he quedat mirant, encara més sorpresa, mentre em dèia que venia a recollir als alumnes de xino.
Perdó??
Doncs sí. Els nens de 2 anys de l´escola (cuyo nombre no voy a mencionar) on vaig a treballar fan xino com a activitat optativa.

L´únic alumne, diguem-li Pep, els pares dels qual han tingut aquesta fantàstica idea de iniciar-lo ben aviat en les llengües extrangeres, acabava just d´obrir els ulls quan l´han vingut a recollir. Li he demanat a la xineta que s´esperés 2 minuts per rentar-li la cara i fer-lo tornar a la realitat.
LLavors ella ha dit "és ella??" "No, es él, es un niño" (el Pep porta el cabell una mica llarguet), "Ah, es él??" Diu la noia assenyalant a un altre nen. "No, no!! (diálogo de besugos) él."
"Ah!! ella!!" diu la tia tornant a assenyalar al nostre amic.
...pffff... Al final li he entregat el Pep en mà, com un sac, perquè no hi hagués confusió.

Al cap de mitja hora ens han tornat al Pep. Encara amb cara de sobat. "Què Pep??Has fet xino?" ha preguntat emocionada una de les mestres. I el Pep ha fet que sí amb el cap.

I jo m´he preguntat què deu haver après avui el Pep, tot adormit, a classe de xino. No et preocupis Pep, que ja és divendres i podràs descansar i jugar... a no ser que els teus pares t´hagin organitzat un cap de setmana cultural i motivador.

No Comments.

Bé.... sí. Només un:

ENS HEM TORNAT BOJOS????!!!!!!!!!!!!!!!!!




(Com que és cap de setmana i tenim, en general, una mica més de temps lliure, us deixo un link d´una cançó ... perquè és brutal, i perquè quan diu l´última frase, és igual la de vegades que l´escolti, se´m posen els pèls de punta. Qué fácil que soy!)
http://www.youtube.com/watch?v=kNBYhNCl6AE)

"...van baixar flotant suaument fins a terra" by Laia

"L´únic objecte completament inmòbil que hi havia a la cambra era un enorme divan en el qual dues dones joves es trobaven instal.lades, com a bord d´un globus captiu. Totes dues vestien de blanc, i llurs vestits onejaven i aletejaven com si tot just acabessin d´arribar després d´una breu volada per la casa. Segurament que vaig quedar-me uns instants escoltant les fuetades i els petaments de les cortines i el gemec d´un quadre a la paret. Després se sentí una detonació, quan Tom Buchanan tancà la porta vidriera del darrera, i la brisa presonera morí en la cambra, i les cortines i les catifes i les dues dones joves van baixar flotant suaument fins a terra."

F. Scott Fitzgerald, d´El Gran Gatsby

Espero que passeu tot un bon cap de setmana, que feu breus volades per llocs meravellosos i després, el dillluns, pogueu baixar flotant suaument fins la realitat i tornar a la rutina amb energies renovades.

Mil muas

jueves, 1 de octubre de 2009

GRÀCIES SOL! by Aru

Hola...
Bon dia a tots!!
Avui he obert els ulls i he pujat les persianes, i he vist que feia un dia brutal. I he pensat... gràcies.
Perquè a mi el clima em condiciona bastant...de fet, a tots, no?
Si fa aquest sol que fa avui, tan espeterrant...tot és una mica més fàcil. Una mica.
Anar a treballar, o a la uni, o anar a buscar feina, o a demanar l´atur...o quedar-se a casa malalt.
Tot és millor si fa sol. Per això jo me´n vaig tatuar un a l´esquena.

Per acabar, i perquè sí, us deixo un paràgraf del llibre que m´estic llegint:

"Se acercó un poco al hombre, sin pretenderlo;(...) Fumó en silencio, analizando ecuánime cada uno de los sentimientos y sensaciones físicas que le recorrían el cuerpo. La conclusión era sorprendentemente simple: mejor cerca que lejos."

" La Reina del Sur" Arturo Pérez-Reverte.


En fí, només us volia desitjar que aprofiteu aquest dia tan bonic.

A vegades les coses són sorprenentment simples.

miércoles, 23 de septiembre de 2009

SO LONG...LEONARD. by Aru

Ja sé que la Laia ja ha explicat el concert que vam disfrutar el dilluns. Jo també hi era, i per això també li vull fer el meu petit homenatge. Perquè s´ho mereix. Perquè he esperat aquest concert desde fa ...potser 10 anys. So long Leonard!!!! I perquè sinó...rebento.

Sona "Hallelujah", Leonard Cohen està de genolls al mig de l´escenari. Sí, sí. De genolls.
Aquest va ser només un de tants moments indescriptibles que van tenir lloc l´altra nit.
Va començar, com és de costum, amb "Dance me to the end of love". Va sortir la banda (formada per 10 membres, músics i veus sublims, com molt bé va dir el Sr. Cohen), i seguidament ell...sense fer-se esperar.

El Palau sencer en peu. Impressionant. Aplaudiments. Ell espera al mig de l´escenari. Sense pressa. Com si tinguéssim TOT el temps del món. Hem mort, això és el cel.Aquest senyor del barret és Déu...acompanyat d´uns àngels que canten molt bé. Sí. dèu ser això.
No tinc, o no sé, les paraules adequades, prou grans per descriure-ho.
Un regal.
Com ha dit la Laia..
Va ser un regal inmesurable per tots els que estàvem allà.
Cançons, poemes, solos de saxo, de guitarra, sinceritat, experiència, trossets d´històries, coros perfectes, genialitat, senzillesa...
Només música.
Gràcies per saber-ne tant, per compartir-ho amb nosaltres durant tant de temps, per cada paraula, per tantes sensacions. Tant grans. Per ensenyar-nos que l´amor is not a victory march, it´s a cold and it´s a broken hallelujah.

Lo de dilluns no va ser un concert. Va ser una entrega. Ell va donar i nosaltres vam rebre.
Un dia, segur, diré.... : jo hi vaig ser.

Gràcies Leonard Cohen. L´únic que puc fer jo per tu, com molt bé vas dir, és mantenir vives les teves cançons. I ho faré.

martes, 22 de septiembre de 2009

Thank you my friend (By Laia)

Ahir, jo i unes 16.000 persones més (com a mínim), vam passar una nit màgica a Barcelona.
Un elegantíssim canadenc va decidir celebrar el seu 75è aniversari regalant-nos cançons, ell a nosaltres i no a l´inrevés, durant més de 3 hores al Palau St. Jordi, que ahir més que mai sí que era un Palau perquè hi havia un rei.

De vegades la vida et fa regals inesperats, d´altres et fa putades, i ahir, a mi, em va regalar, caiguda del cel, sense comprar-la ni buscar-la, una entrada perl concert del Leonard Cohen a Barcelona.

Va ser un concert preciós, amb una escenografia molt senzilla, un vestuari sobri i una elegància indiscutible (d´ell i tots els músics i banda).

Ell es treia el barret i donava les gràcies al públic, una vegada i una altre, "thank you my friends" deia amb la mà al cor (la mateixa amb la que agafava el barret). Gràcies a tu senyor Cohen per ensenyar-nos que no calen grans muntatges, passarel.les, vestits de Gaultier, bengales que s´encenguin enmig del show, ni grans efectes especials, ... quan se´n sap TANT. Una lliçó d´humiltat.

Es despedia, semblava que per sempre, desitjant-nos una vida dolça com una poma i donant-nos les gràcies pel regal d´aniversari.

M´agradaria regalar-vos 3 minuts al St. Jordi amb Leonard Cohen i la seva meravellosa banda cantant i tocant "So long Marianne", o "Suzanne" (se´ns posaven els pèls de punta), o "Ain´t no cure for love", o "I´m your man"... M´agradaria regalar-vos una de les mil sensacions fabuloses que vaig tenir ahir per la nit, però, com que no puc, us deixo aquest "pobres" links i la lletra d´una cançó que m´encanta.

Bon dimarts (amb gust a dijous), sigueu feliços, i al Sr. Cohen li dic, traient-me el barret i amb la mà al cor (literalment);
Thank you my friend.


Dance me to your beauty
with a burning violin
Dance me through the panic '
til I'm gathered safely in Lift me
like an olive branch and be my homeward dove
Dance me to the end of love
Dance me to the end of love
Oh let me see your beauty
when the witnesses are gone
Let me feel you moving
like they do in Babylon
Show me slowly what I only know the limits of
Dance me to the end of love
Dance me to the end of love
Dance me to the wedding now,
dance me on and on Dance me very tenderly and dance me very long
We're both of us beneath our love, we're both of us above
Dance me to the end of love
Dance me to the end of love
Dance me to the children who are asking to be born
Dance me through the curtains that our kisses have outworn
Raise a tent of shelter now, though every thread is torn
Dance me to the end of love
Dance me to your beauty with a burning violin
Dance me through the panic till I'm gathered safely in
Touch me with your naked hand or touch me with your glove
Dance me to the end of love
Dance me to the end of love
Dance me to the end of love

http://www.youtube.com/watch?v=7pA5UhNaYw0

domingo, 20 de septiembre de 2009

MONDAY, MONDAY by Aru

Demà és dilluns, i això per molts és una putada...
Per mi no.Quina sort que tinc.
És clar que prefereixo, com tots (bé...menys alguns casos extranys que viuen per treballar), estar de vacances i disfrutar del temps lliure, sense horaris, sense obligacions, sense presió... Però demà vaig a treballar a un lloc on m´ho passo bé i aprenc moltes coses.
Tinc uns companys que són una passada... La Nati, de tant en tant, si està molt contenta, em dóna una abraçada, la Maria de repent vé corrent i em somriu mentre m´agafa la mà per portar-me on ella vol; l´Àlex....és el millor, sempre arriba molt seriós i amb cara d´adormit...però a la que li fas quatre ganyotes ja es posa les mans al cap i es fa un far de riure. Bueno...i el Bruno..!. El Bruno és un crack que tot ho toca i tot pregunta que què és això? i sempre diu l´Àlex fa el pallasso!!! També hi ha el Martí, que cada dia truca a la seva mare, tot i que aquell telèfon no funcionarà mai...però ell ho intenta Mami???
És clar que el fet que tinguin 2 anys fa més fàcil les relacions laborals. No diuen mentides, no competeixen amb tu, no et miren per sobre l´espatlla, no et fan el buit, i ... el més important per mi: demostren el que senten .
I això és BRUTAL.

jueves, 17 de septiembre de 2009

no se com titular-lo... La guarra del bus? - By Laia

Ahir per la tarda anava amb l´autobús cap a casa i va pujar una senyora d´uns 50 anys amb el seu pare, força gran però se´l veia que estava bé... Quan van pujar els vaig sentir parlar, o sigui que no eren ni muts ni sords cap dels dos, i es van asseure un davant de l´altre, en un seient d´aquests de 4, i ella va i s´enxufa els cascos i ale... a escoltar música. I el pare a mirar el paisatge amb cara d´aborrit. Que la filla tenia 50 tacos eh! No 12!. I que no eren muts ni sords! Que jo els vaig sentir! Bueno, bueno, bueno, ... és molt fort el tema o m´ho sembla a mi?. Jo la mirava malament...

domingo, 13 de septiembre de 2009

...WE HAVE THE MUSIC. by Aru

La Laura té uns 9 anys i a vegades vé a comprar-se un gelat al xiringuito. L´altre dia feia molt mal temps i vaig aprofitar que no hi havia gent per posar els meus cd´s i disfrutar de la música, allà asseguda en una nevera. Va venir la Laura i em va dir "Por qué escuchas música si tienes tele?" "Porqué me gusta la música" "Ya...pero la tele la puedes mirar y escuchar, y la música sólo la escuchas. Es mas divertida la tele" Jaja. Que simple. "A mi me gusta escuchar música y yo me imagino la história que quiero". No la vaig convèncer, però em vaig quedar pensant en que realment la música et fa sentir moltes coses. Almenys a mi. Et fa recordar, imaginar, somriure, plorar... A vegades inclús t´agrada moltíssim una cançó, o uns acords...i ni saps per què!
Com el principi de "Una de romanos", que és de pell de gallina, o el de "Common people", que et fa moure vulguis o no. O quan el Chris Isaak diu "baby..." I ja està senyors. Et mors.
Bueno...i què me´n dieu d´aquelles frases amb paraules tan ben escollides: "Y te sube por los pies, un algo que no vés..lo que nunca se ha escrito..." I ho notes.
O quan el Sabina diu "Aquél olor a chocolatina, piel, saliva y sudor...la carne de gallina me pone en el corazón" I a nosaltres!
O l´Alejandro cantant amb aquella veu desgarrada: "Y sólo por esa mujer valdrá mi muerte mas que... mi vida." Ai...!
I quan Pulp canten "I´ll read a story if it helps you sleep at night, I have some matches...if you ever need a light"*Gràcies Jarvis. O Leonard Cohen dient-li a la Janis: "You told me again you preferred handsome men but for me you would make an exception."** Que gran. o ell mateix dient "Well...nevermind, we are ugly but we have the music".***
I...no podia faltar Ben Harper: "Never found enything else to do but waiting for you " I t´ho creus, que no té res més a fer que esperar-te a TU! I tant.
Amb frases com aquestes , que diuen tantes coses...dient tan poc...Jo en tinc de sobres. No necessito imatges. Ja les veig al meu cap.
I segur que són més boniques.


(Seria arrogant, potser pensar que no sabeu anglès...però seria pitjor donar per entès que si que en sabeu...així que us tradueixo les frases assenyalades amb estrelletes, per qui ho necessiti:)
* "Llegiré una història, si t´ajuda adormir per la nit. Tinc uns quants llumins...si mai necessites foc".
**"Em vas dir un altre cop que preferies els homes guapos., però per mi faries una excepció."
***" Som lletjos...però tenim la música"

jueves, 10 de septiembre de 2009

LA FAUNA...DEL LICEU. by Aru

Diumenge passat vaig tornar a treballar a la platja, gran font d´inspiració!

El primer que faig quan arribo és posar la ràdio, però avui, vaig pensar, no els hi posaré Rac 105, ni los 40...avui us deixaré Catalunya ràdio, que posen una òpera molt bonica. Tothom que vé a demanar (o millor dit a ordenar ) una cervesa..flipa. Que s´aguantin si no els hi agrada. És la meva forma de protestar contra tanta mala educació.
Ademés mentre estava allà venent gelats...escrivia aquestes línies...allà asseguda...amb les meves ulleres rollo intelectual.... Em miràven com si fos un extrany animal del zoo!! ...Tu diràs!

Ara que de penya maleducada n´hi ha a tota arreu...

Dissabte per la nit, per exemple, vaig tenir la sort de poder anar a veure l´English National Ballet, al Liceu, fent homenatge a 100 anys de ballets russos. El millor van ser els 4 minuts que va durar La mort del cigne . Impecable. Brutal. Preciós.
El pitjor...alguns personatges , com la de la llotja del costat que en el punt àlgid va haver d´informar-nos "se ha muerto". Gràcies senyora. També hi havíen unes lloques al costat que ho havíen de comentar tot, unes pijes que rèien. Sí, sí. RÈIEN. O una parella molt enterada de la moda actual que van comentar que els ballerins anàven vestits "con unos trozos de pareo roto". Ara, el més indignant, la gent que es va aixecar i va marxar abans d´aplaudir...per no trobar mogollón , suposo.

Senyors...està molt bé anar arreglats i elegants al teatre, però quan agafin el seu bolso, el xal o el barret...no es descuidin l´educació penjada de darrera la porta !!

domingo, 6 de septiembre de 2009

BENVENUTI RAGGAZZI !!! UN PO DI MERDA? by Aina

Ahir vaig tenir un dia de merda, i no és un dir no, literalmet. Per començar que sigui dissabte i haver de treballar tot el dia ja és bastant asqueros, però tenir tot el dia el meu jefe a la botiga ho fa molt pitjor. El meu jefe, Mr. Manuel Zanzzuri, és un person de 24 anys bastant alucinant, un ser ridicul que cada cop que entra un client a la botiga  diu cridant i movent els braços emocionat: "Benvenuti raggazzi!!!" La gent sovint el mira raro perquè el raggazzo en questio potser és un senyor de 60 anys, o una senyora mega pija tota enjoiada, pero és igual, pel meu jefe tots som raggazzi... (seria com dir hola chicos a un grup de juvilats). El meu jefe insisteix en pressionar el client (ell diu el "pressing"), diu que és el metode Zanzzuri, heredat de generacio en generacio, i preten que quan entra algu jo faci salts d'alegria mentre els hi donc la banvinguda fent volteretes o ballant sobre els prestatges, el que sigui necessari perquè els clients no marxin sense haver comprat res. Resumint, que vol que sigui una dependenta-pallassa-show woman. 
Total que ahir portava tot el mati observant alucinada els seus saltets i moviments de braços, i ell em mirava a mi tipo, vinga Aina no siguis sosa! salta balla fes algo! "Noi siamo Tommy!!!" crida per motivar-nos...Sovint algun client m'ha preguntat si es comporta sempre aixi o si te algun problema...jo estic bastant convençuda de que és border-line. 
Després d'un mati agotador escoltant les seves parides, a les 15h per fi va arrivar la meva hora de descans. Per fi em puc assentar una mica, vaig pensar, i vaig sortir al carrer buscant un lloc on reposar els meus peus, i vai seure a unes escales que hi han alla a prop. Pero tan bon punt com vaig apoiar el cul a les escales va un colom i se'm caga a sobre. Em caga els cabells, em caga el polo super tommy i els pantalons. Us ho juro que no m ho invento, se'm va cagar a sobre el cabron! Lo primer que vaig pensar va ser "ara si que tinc un dia de MERDA de veritat!!!, que patetica que soc!". Pero no, m'equivocava, perquè quan li explicava al Carlos per telefon, gemegant i amb ganes de plorar ell em va dir: "Que va Aina! Esto trae muy buena suerte!"  Vaja, vaig pensar, potser que torni a les escales-cagadero a veure si se'm caguen tots a sobre, perquè una mica de buona fortuna no m'aniria gens malament...  
Va acabar el meu descans i vaig entrar al lavabo per netejar-me, pero abans de fer-ho vaig dubtar un moment, potser si em deixo la merda a sobre faig més espectacle i el meu jefe està més content... "Benvenuti raggazzi!!! No marxeu que tenim a la raggazza cagada!!!".  Al final vaig optar per rentar-me i tornar a la feina, quin remei, l'unic que em consolava era sapiguer que el dia ja no podia anar més de merda....

lunes, 31 de agosto de 2009

"Setmanes-xollo" by Laia

Avui és un dia... podriem dir fotudet, per a molts de nosaltres. S´acaben les vacances i tornem a la feina, a la realitat, en fi... c´est la vie.
Però no passa res! Intentarem ser positius i somriure, que com diu la Rosana “si sonríes la vida sonríe contigo”. Envio un missatge d´ànims a tots els “currantes” que s´incorporen avui a la rutina, igual que jo, que d´aquí res és la diada i tenim un finde de tres dies preciosos, i després ve la Mercè, que alguns tindrem un super pont de 4 dies meravellosos, i els menys afortunats com a mínim tindran un dijous de festa que farà la setmaneta més lleugera! I el dilluns 12 d´octubre què? Doncs que també és festa! Ostres tu! Un altre finde de tres dies llargs i fantàstics, i encara farà bon temps! Si és que ens venen unes setmanetes que són un xollo!.

No ens queixem tant que els que sí que tenen problemes són el Blanket, teòric fill de Michael Jackson, ara hipotètic fill de Macaulay Culkin ... Mande? Sí, sí, ho he llegit a GENTE Y TV de la Vanguardia, o la pobre Mischa Barton que va ingressar en un psiquiàtric per una terrible operació de QUEIXALS, que segons ella va ser una terrible “pesadilla”... (I promise que no m´ho invento).

Brindo por las mujeres que derrochan simpatía... per les setmanes “xollo” que s´acosten, i pels queixals de la Mischa!. Cada loco con su tema y yo con los “puentes” que me encantan.

Muas a tots i bona rentrée.

LIFE IS WHAT YOU MAKE IT by Aru

Passejant pel carrer em vaig creuar amb un noi que portava una samarreta que dèia: "life is what you make it" (la vida és allò que tú en fas)...

Per molta gent això no és així. Molta gent no pot escollir, ni decidir sobre on viure, o amb qui viure, o què estudiar o si anar a dinar a fora...o quina pel.lícula anar veure..o si es vol casar o no....Ni tan sols poden decidir Què faré avui?? Perquè viuen envoltats de guerra on toca lluitar o amagar-se i prou, o perquè viuen en un camp de refugiats...on toca passar el dia asseguts en una estora i prou. O perquè són dones en terres on si ets dona no pots fer res a part de tenir fills i callar.
Però , per la majoria de nosaltres, aquesta frase és aplicable.
Nosaltres SÍ que podem escollir.
I penso que tenim el dret, però també el deure, de fer-ho; de VIURE la nostra vida, d´aprofitar-la, de cuidar-la i fer-la millor cada dia, d´omplir-la de coses boniques, d´implicar-nos en el que ens importa, de dir el que sentim, de ser forts o dèbils.... Però DE VERITAT, de posar sol en els dies que no n ´hi hagi, amb un somriure, amb una paraula maca...
D´adornar la nostra vida, treure-li suc i disfrutar-la.

Perquè... sabeu? ...només en tenim una. I s´ha de viure cada dia. Començant per avui, sense deixar-ho per demà, perquè, com diu Ben Harper : "You will never be younger than today" (mai seràs més jove que avui).

Ai Ben...tu sempre tens raó. Que gran que ets!

jueves, 27 de agosto de 2009

EL PRESENT ÉS UN REGAL by Aru

Treballar en un xiringuito a la platja o, de fet, darrera qualsevol barra té una cosa dolenta: la gent es creu que ets el seu psicòleg i t ´explica la seva vida. Però també té una cosa molt bona, i és que a vegades la gent t´explica la seva vida ... i val la pena. I penses gràcies per compartir- ho amb mí.

"Saps Aruna, jo ja he complert els 70, i no tinc un duro, però estic molt bé." em dèia l´altre dia un senyor.
Durant molts anys ha treballat com un burro, i també va guanyar molts diners; Ha viatjat a molts països, ha tingut una casa d´estiueig a Calella , ha anat a esquiar a Baqueira... "He viscut." diu somrient satisfet.
Però per això ha hagut de treballar 14 hores al dia, i sortir de casa molt aviat i tornar molt tard...

L´any passat va patir un càncer que, per sort, ha superat. Per sort. Perquè sap que s´hi hagués pogut quedar. I desde llavors va fer un plantejament: "Sé que ara estic bé, però sóc un cotxe vell que es pot parar en qualsevol moment. Ara no necessito tants diners, no vull ser el més ric del cementiri." Ara treballa una mica cada dia, fa això, fa allò altre... "Vinc aquí i enlloc de pendre 4 cerveses me´n prenc 2. I què?" És clar que sí. Però almenys ara té temps. Vé a la platja cada dia durant tot l´estiu. Esmorza, llegeix el diari, es troba amb els amics, xerra... Disfruta del present perquè sap que és un regal.

Hi ha un proverbi, crec que chinès, que diu "El ayer es historia, el mañana es un misterio, pero el hoy es un regalo. Por eso es llamado el presente.” Doncs això mateix.

El Temps és un tresor. I tenir temps lliure no té preu. Temps per fer una volta amb un amic, per estar amb la família, per escoltar aquell cd que fa segles que no escoltes...i que t´agradava tant! Per seure al sofà i compartir una bona pel.lícula, per escoltar a la gent sense pressa, per fer un blog i explicar tot el que tinguis ganes d´explicar!

viernes, 21 de agosto de 2009

TINC 4 PEDRES PRECIOSES!!! by Aru

Aquests dies tenim un convidat a casa el Roger i li he deixat el meu joc de claus perquè pugui entrar i sortir quan vulgui. Fa una estona ha marxat i sense pensar ha tancat amb clau. I ara és la una i fa calor, i tinc moooolta gana i la meva mami m ´espera a casa per dinar i jo estic aquí pululant esperant que algú em vingui a rescatar.Així que aprofito per explicar-vos una cosa que em va passar l´altre dia a Calella.

Estàvem a la platgeta de Port Bò (evidentment) estirades a la sorra entre les barquetes (que bé que estàvem eh nenes!) i jo que vaig cap a l´aigua a fer-me un banyet, i mentre estic allà a la voreta del mar , decidint-me a entrar, sento una veueta que diu "Estoy buscando piedras! Mira!". miro cap avall i veig un nen petitet, super mono, dins d´un flotador. "Mira!" I m´ensenya una pedreta. Quina gràcia, penso, la platja de Calella de Palafrugell és tota de pedretes.

-Uau que chula, no?
- Sí!! - em respon super emocionat com si el que m´ensenya fos increïble,
- Que bién! a ver si encuentras mas.
- Sí! - amb la mateixa entonació de que guai todo! - pero está muy salada!
- ¿El agua? claro, porque el mar tiene mucha sal!
-Siii. Pero, ¿Dónde está el grifo?
-El grifo? - li pregunto alucinada
-Siii, el grifo del agua... -boníssim!.
-No, aquí no haygrifo porqué el agua viene del mar! -Em donaràn un Nobel per aquesta explicació eh!.

I ell fa que sí amb el cap com si ho entengués una mica...però no del tot, mentre es mou d´un cantó a l´altre superactiu i exitat amb les seves pedretes. "Mira!", em toca la cama . "Uala otra piedra!""Síi", aquest nen és brutal."Qué bonita"
-Siii - amb tò de claro hombre!
-Ésta es blanca y negra...
-Siii
-¿Me la das?
-Sii.
-Gracias. - Jo ja estava entrant l´aigua i el darrera: "Mira! Uau ésta es muy grande! Sí." Ric. Ell segueix buscant i jo em capbuço, i qua trec el cap el veig venint cap a mi, nadant com pot , amb el seu flotador, movent les mans i el cap "Mira!!" EL seu pare el segueix i l´agafa ràpidament: "¿Pero dónde vas? que no sabes nadar!" Jejejeje. Li agafo la mà al nen per si de cas "Uau cuántas piedras! ¿Ésta es para mi también?Siiií"em respon rollo claro tontita! "Gracias" Li somric, mentre el seu pare l´arrossega cap a fora.

I ara són quarts de dues i segueixo tancada a casa, però tinc una pedra rodona de color gris, una petiteta blanca i negra, una altra de color negra molt plana i una última de color marró que em recorden que les coses, per ser normals i corrents, no deixen de ser brutals.
Surto al balcó...quina plaça més bonica tu!
Tot depèn de com t´ho miris, i de l´entusiasme que posis a la vida!!

miércoles, 19 de agosto de 2009

EL CURIOSO MUNDO DE LA FAUNA DE LA PLAYA by Aru

Fa uns quants dies em va tocar substituir al meu germà al xiringuito de gelats de la platja, on ell treballa tot l´agost. Mentre estava allà passant les hores vaig fer un petit escrit que vull compartir amb vosaltres:

"Avui treballo al xiringuito de la platja i estic alucinada amb la fauna que circula per aquí. Hi ha diferents espècies:

Per una banda hi ha els Nopuedodecidirnadayosolito (que són mascles), com el que ha vingut fa una estona; Éren 2 parelles i un dels tius parla: "Dame... (DAME! Imperatiu. no me das.... o me pones.. no,no. DAME. Això és igual en homes i dones eh!) total: "Dame una botella de agua grande" contesto: "No tenemos". Es gira cap a la seva nòvia amb cara de preocupat i li diu: "No tienen aguas grandes" rollo... Y AHORA QUÉ???!!! La noia li diu: "Pués pequeña, está claro" Doncs clar tontet! "Vale pués dame..." es torna a girar : " ¿Cuántas de pequeñas?" "Ai no sé...tu mismo" "emmm..." Aviam tiu, pren UNA DECISIÓ! JA es tornava a girar cap a la noia ,però abans de poder-li dir res la noia li diu "2 caríño 2!"
De debò que no ho entenc. Té por de la seva nòvia? De no pendre la decisió correcta i que la noia li tiri l´ampolla pel cap? És que s´ha acostumat a no pensar? És culpa d´ella que sempre decideix per ell donant per entès que ell és inútil?

Ara vé una tia del grup Mepiensoqueelchiringuitoeselhipercor:
"Una bolsa de patatas grande"
? ? ? .

I ara un altre dels Yonopidonadaporfavor :
"Dame un calipo y un cornette". Sí home sí.
A sobre també pertany als de Niholanigracias

Aviam aquest que vé...Oh!! quina emoció!:
"Me das una agua por favor" Mira que és fàcil eh! Li dono. "Gracias" .
Ploro.
"

miércoles, 12 de agosto de 2009

Hi ha gent... i persones by Laia

Estic fent aquests dies una reflexió sobre la gent que m´envolta...
He decidit no perseguir més amistats que no em responen, no seguir trucant a aquella gent que mai mostra interès, preocupar-me pels que sempre hi són, perquè n´hi ha alguns que SEMPRE hi són, i n´hi ha d´altres que no hi són casi mai i els segueixo tenint presents, i no val la pena perdre el temps amb aquesta classe de gent, prefereixo invertir-lo en les PERSONES.

Invertim el temps en aquelles persones que ens truquen, que es preocpen per nosaltres i pels canvis que hi ha a la nostra vida i parem de perseguir aquell típic amic/ga que sempre hem de trucar nosaltres, que sempre hem de proposar nosaltres de fer un cafè, ... aquell amic (que no ho és en realitat) que deu tenir sang d´aristòcrata i va de marquès.

He vist que hi ha gent al meu voltant que hi és perquè jo segueixo capficada en que siguin, però que ja fa molt de temps que no hi són, si és que hi han sigut algun cop. Faré fora aquesta gent que només fa bulto.

JA N HI HA PROU DE PRESA DE PEL.

martes, 4 de agosto de 2009

CASSETTE...NO T´OBLIDEM! by Aru

L´Altre dia vaig veure un home que portava un walkman!!!!...amb un cassette a dins!!!!!
Jejeje.Que brutal! Em va semblar molt guai. Jo tinc un munt de cassettes que no escolto mai, suposo que tothom en té.oi? Però és que fa pena tirar-los.no? Encara que ja no els facis servir mai.
Tot i que, a mi, em fa pena tirar tantes coses...! Cada cop que faig neteja penso: "Va Aruna desfes-te d´ alguna cosa!!! Que ja no hi cabem!!"
I em torno a mirar els pin y pon, els vestits de les barbies, les barbies sense cap, uns pantalons roses que m´encantàven i que ja no m´hi caben ni a una cama, les nines de retallar, alguna agenda vella d´un any segurament molt important, entrades de concerts, un telèfon (sense el 93 davant!!) apuntat en un tros de paquet de Fortuna tou!, notes que ens passàvem a les hores de classe, una samarreta estripada record d´uns campaments d´estiu, una fulla que no sé ni d´on ha sortit (però si la guardo serà per algo!)....
I ho torno a guardar tot i penso: "El pròxim cop".

jueves, 30 de julio de 2009

PENSIERI by aina

Estic farta de que em diguin que la vida és sacrifici (quina paraula de merda) i de que per voler més, per no estar dacord amb com funciona aquesta societat, per somiar que les coses puguin ser diferents, em diguin que soc una ingènua i que visc al pais de les maravelles... Voler una casa meva, voler una feina que m'agradi i on no m'hi passi tot el dia, voler tenir temps per estar amb les persones que estimo i voler arrivar a final de mes amb algo de pasta és no tenir els peus per terra? Voler una societat on es valorin els mèrits i les ganes de cadascú i no a qui coneixes, és algo impossible? Ja sé que hi ha gent que pateix de veritat, però que quan hem queixo de algo em responguin que fer això o allò que no m'agrada és un sacrifici que HAIG de fer perquè la vida és aixi no em fa sentir gaire millor.

Els homes estem al mon per ser feliços, la felicitat és un nostre dret, i no té res a veure amb el sacrifici.

Citant una cançó preciosa de Vinodelfin:

" Y entendi, que no hay nada mas oscuro que sufrir, olvidando que eres parte de la luz, que el planeta que habitamos, tan hermoso y tan extraño, NOS HA DADO EL DERECHO A ESTAR AQUI ".

I a ser feliços i gaudir-nos aquesta vida.


(com sempre no se fer els accents amb aquest ordinador, sorry...)

lunes, 27 de julio de 2009

LA MEVA OPINIÓ by Aru

Ahir anava amb tren, amb la Laia, i vam tenir l´ocasió de presenciar una escena molt trista, de debò, entre una mare i un fill.
La mare deuria tenir uns 40 anys, i el fill 10, 11,...no sé. El nen li demanava d´anar a la platja amb un amic i ella li responia a la platja??ara ?? però què dius?? tot això amb un sarcasme i una cara que fèien por. El nen, evidentment, li contestava amb odi, i sense cap respecte, li dèia mira que ets idiota eh ...la conversa continuava amb frases com; " encara m´haig de penjar el poster aquell que em va regalar el papa"... i: " si te´l penges et foto una òstia."
Em fa molta pena dir-ho però no es respirava gens d´amor, ni respecte, ni felicitat entre ells dos. De veritat que va ser molt desagradable, i el trajecte va durar mitja hora eh!...i no van parar.
Això tan trist ho explico perquè en aquests temps en que hi ha tanta polèmica amb les lleis de l´abort, tans pros i contres, penso que hi ha una cosa molt simple i molt clara:
SI NO VOLS TENIR UN FILL, MILLOR PER TU, I PER ELL, QUE NO EL TINGUIS.

Un fill s´ha de tenir amb il.lusió, amb força, amb ganes... Els problemes sorgiràn igual, ningú diu que no, ni que sigui fàcil, però segur que si hi ha prou amor, la majoria, es podràn resoldre.

Com l ´Aina(no la meva...una altra que segur que també serà guapíssima) , que ha nascut avui envoltada d´amor i d´alegria, amb una pares i una família que l´esperen amb moltes ganes d´ensenyar-li totes les coses boniques d´aquest món. Felicitats!!

domingo, 26 de julio de 2009

Us recomano:

- Una bona hamburguesa de LA BURG, al Passeig St. Juan Bosco! (no hi havia anat mai i l´altre dia una amiga me´l va descobrir, per aquells que com jo no sabieu de l´existència d´aquest petit restaurant...).

- Que llegiu l´article que va sortir ahir al Babelia d´EL PAIS sobre Ray Bradbury (autor de Fahrenheit 451), és molt interessant i molt maco, ... entre d´altres coses diu que els llibres electrònics no són llibres reals ja que no fan olor, ni a nou ni a vell, que són les dues olors que poden tenir els llibres. M´ha agradat.
http://www.elpais.com/articulo/Babelia/Palabra/Bradbury/elppor/20090725elpbab_1/Tes

- Que entreu a
www.travelzoo.com (web viatgera molt xula).




jueves, 23 de julio de 2009

Un desig... by Laia

Avui ha vingut un noi a sol.licitar una beca. Ha entregat tota la documentació que se li demanava i m´ha comentat que m´entregava també els documents de la pensió que reb el seu germà… Aquí jo ja no ho he pogut evitar i ja se´m ha posat la cara de bona boníssima i he sigut més que ultra mega simpática perquè m´ha fet com molta pena, … ho sento.

Quan ha marxat he mirat els papers, el seu germà és retardat mental I a sobre se li demana que declari la pensió que reben a casa seva, ja que són ingressos econòmics a afegir als sous dels familiars.

Tenia cara de tant bona persona, aquest noi, i m´ha fet tanta pena quan he llegit l´informe… Joder. Només hauria volgut tenir algún poder per decidir donar-li la beca a aquest xaval, super senzill, super simpàtic… Si és que és veritat que la gent es treu les arrugues i altres coses que no tenen puta importancia (jo la primera) i hi ha gent que sí que té problemas de veritat… Joder, ho sento ser tan mal parlada però és que estic enfadada. Estic enfadada per pensar que potser li donguin la beca a persones que no la necessitin tant i no li donguin a ell…

Si pogués demanar un desig avui no demanaria les xorrades que demano sempre, de veritat, ho prometo… Demanaria que li donguessin la beca a aquest noi que no conec de res.


miércoles, 22 de julio de 2009

UNA FRASE by Aru

Avui, caminant per les Rambles, he passat davant d´una botiga de coses místiques i esotèriques , pulseres de plata , inciens,...a fora hi tenien una pissarra amb una frase que m´ha fet aturar-me un momentet i que vull compartir amb tots vosaltres:
"Hay que fortalecerse, que no endurecerse, que la vida es dura, pero preciosa!"

lunes, 20 de julio de 2009

CARPE DIEM by Laia

Bon dia! és dilluns però és el meu últim dilluns abans de vacances!. He arribat avui congelada a la feina perquè els autobuseros són tots d´una raça sobrehumana i mega calorosa i la temperatura dins del vehicle aquest matí diria que debía ser d´uns -3º (igual que la canya Cruzcampo de Conil però menys gratificant).
Aquest cap de setmana m´he trencat una ungla de la mà esquerra (la del dit índex) i una de la mà dreta (la del dit del cor, també anomenat dit mitger). També m´he cremat el front, vaig anar a la platja i em vaig cremar només el front, com tantes altres vegades, no se perquè, misteris de la vida.
Inaugurem el blog d´aquesta setmana de juliol amb una recomanació ben antiga:
CARPE DIEM (la vida són 4 dies i un et trenques una ungla i un altre et cremes el front… per posar un exemple només, jejejej).

Carpe diem quam minimum credula postero (Horacio)
(vindria a dir: aprofita el dia, quan menys ho pensis serà l´últim, ... no confiïs en que hi haurà un demà i viu el present intensament).


viernes, 17 de julio de 2009

BENVINGUT A RYANAIR

Hem tingut l´oportunitat recentment de viatjar amb la companyía aérea Ryanair, … i no la tindrem mai més. Nunca mais.

Les hostesses fan por. No somriuren, no parlen, ni tan sols et miren. No és el passatge del terror, benvingut a Ryanair.

Si demanes una cosa del dutty free l´hostessa li fa, mitjançant la gran técnica de la mímica, gestos a l´hostessa de més enllà perquè sàpiga el producte del que es tracta. Qui sap, potser fan un joc a veure qui adivina més productes al llarg del dia. T´ho porta un hostesso, o com es digui, somrient i saltimbanqui com el Kasperle, i t´ho ensenya tipu “taxan mira què et porto” i et diu: ¡lo tengo! … ¿? A sobre i para “más inri” li fa una pudor la boca que tira patrás… bufff… per Deu!.

En aquest moment tan difícil per trobar feina, que ningú es preocupi, sempre podreu treballar a RYANAIR on accepten “lo peor de lo peor”, podràs fer d´hostessa encara que medeixis 2 metres i semblis la novia de Frankenstein, encara que no sàpigues somriure, encara que no sàpigues parlar o et faci mandra mirar als passatgers, encara que et faci pudor l´alè.

Ademés l´únic home de la tripulació era un personatge de còmic, que no sap el preu de les coses i li pregunta directament al client,que parla un espanyol molt particular i que és l´encarregat (gran error) de fer tos els anuncis a través dels altaveus!! Això sí, amb exemples perquè ho entenguem tot en cas de ser tan tontos com ell :
"Ahora pasaremos nistro carro datyfri con muchos cosas interesantes como por ejemplo colonia Jean Paul Gaultier 39 euros, maquillage yves st laurent 30 euros, kit de viaje elisabeth arden 47 euros." i més tard "Ahora pasaremos nistro carro bar con muchos cosas buenos como por ejemplo refrescos, cerveza, sandwich americano, donut mas bebida de chocolate" "Ahora pasaremos nistros rasca rasca de ryanair que pueden comprar por 2 euros y que pueden ganar fantasticos regalos como por ejemplo: una volvo, un findesemana en mayorca, o vuelos gratis a londres!!"... ON ESTÀ LA CÀMARA OCULTA??????? Déu méu!!

Això sí que és volar al preu que sigui, no preu econòmic, que és força baix, però sí preu de dignitat. Jo no pago aquest preu (ni que sigui per volar a quatre duros).


By Aru i Laia

jueves, 16 de julio de 2009

"AYUDA POR FAVOR. TÚ GUAPA." by Aru

Avui anant pel carrer aquell senyor del costat del forn, com sempre, m ha demanat "ayuda porfavor guapa guapa", i avui no li he donat res. Algun cop li he comprat una barra de pa, o un donut... a vegades li dono alguna moneda de 20 cèntims... però avui no li he donat res.
Ahir, al metro, una parella d´algun lloc de l´Est, cantàven "Bésame mucho" mentre ella tocava la pandereta i somreia; després van passar la boina... i ningú del vagó els hi va donar res. La setmana passada ,anant cap a Garraf pel matí amb el tren, una dona tocava la guitarra i quan vaig tornar, al vespre, seguia tocant al tren. No recordo que ningú li donés res de res.

Ja em sé de memòria la teoria de que no els hi pots donar algo a tots els captaires que et trobes pel carrer, que n´hi ha molts, però ...ja estic una mica cansada de tanta exposició d´ideals, com si realment lo madur i lo correcte fos no donar-lis res.

No crec que passi res per ser una mica solidaris, de tant en tant, i donar-li 1 euro, o 50 cèntims, o 20 a algú que els demana (que no deu ser fàcil eh!); Digueu-me ingènua.

miércoles, 15 de julio de 2009

LA CARA DE LES PARAULES. by Laia

Avui m´he aixecat, cansada, estava núvol, tenia son, no volia treballar… però c´est la vie!.

Asseguda a l´autobús, venint cap a la feina, he pensat en una cosa que m´ha fet, inclús, somriure. Una paraula que la dius i, mentres l´estàs dient, somrius…
VA-CAN-CES
Vacances! What a beautiful word!.
I he pensat en aquests dies que vindran, sense despertador, sense horaris, amb sol (perquè les vacances s´imaginen amb sol). I ho he tornat a dir: VACANCES. I he tornat a somriure. Hi ha paraules que impliquen una cara, com a conseqüència directe, causa-efecte, la dius o la penses i se´t posa una cara. És com quan dius JACUZZI … mmmh… jacuzzi… i ja t´està canviant la cara oi? ; ) o PALMERES, … PAL-ME-RES, o FESTA, o MOJITO!... mmmh, hi ha paraules que et fan dir “mmmmh!”, al mateix temps que somrius. Com CAVA, oi dones Rull?. Que guays aquestes paraules. Si sumes 2 d´aquestes paraules ja alucines. Per exemple: MOJITO + PALMERES = 2 x mmmmmmmmmmmmmh!, o CAVA + JACUZZI… no comments. En canvi quina cara se´ns posa quan diem NÚVOL, o DESPERTADOR, o FACTURA!!!! Pfffff, OBLIGACIÓ… pffff!, o pitjor encara… la pitjor del món mundial … DILLUNS!!!!, pffffffffffff mortal paraula “dilluns”.

Díga-li a un nen petit “espinacs”, quina cara posa? I després díga-li “parque” i mira com canvia.

Vaig tenir un professor de psicologia que ens va explicar que tenim una glàndula a la part del darrera del cap (per sobre del clatell) que es diu “hipotálamo” i que forma part del sistema nerviós i que - perdoneu els especialistes la meva forma tan ignorant d´explicar-ho – fa que la nostra pupil.la es dil.lati quan veu algo que li agrada i es contragui quan veu algo que li desagrada. D´aquesta forma quan veus algú que t´agrada les teves pupil.les s´emocionen i es dil.laten (si veieu que us apropeu a algú i se li fan petitetes les pupil.les, xungo xungo, i al revés… ja sabeu, és que hi ha feeling). Segur que al tal hipotálamo li agrada molt més llevar-se i veure el cel blau, el sol, la platgeta, la sorra blanca, el mojito, … el cambrer potent (why not) que no pas veure un dia ennuvolat, l´asfalt, les cares de la gent el dilluns pel matí… pfffff.

Pensem en coses maques, encara que no les tinguem ara mateix, d´il.lusions també es viu i a més a més… falta molt poquet per les VACANCES!. Ánimo valientes!.

lunes, 13 de julio de 2009

UNA ROSA, UNA HISTÒRIA. by Aru.

El dijous, quan vaig sortir de classe, i aprofitant que estava a la Rambla de les flors, li vaig comprar una rosa vermella i preciosa a la meva àvia i vaig anar a agafar el metro.
Anava amb el Roger; Jo vaig seure davant d´un senyor amb cara de xafarder,que escoltava les converses dels altres, i al Rootxi li va tocar seure al costat d´un noi ...amb no gaire bona pinta, la veritat.
El noi emva mirar a mi i li va dir al Roger que se´n recordava de l´últim cop que ell li havia comprat una flor a la seva nòvia; i que ella fumava molt i que la mala vida ... i no sé què més.
El Rootxi li va dir "lo siento tio, el tabaco es muy malo" o alguna cosa així, i el noi li va seguir explicant la seva història, o almenys això em va semblar,ja que des d´on jo estava no el sentia gaire bé.
En aquest moment jo vaig intentar començar una conversa amb el Roger; una convers absurda i sense fonament, dient tonteries com "ara anem a casa l´àvia...." (Era evident, i els dos ho sabíem), però jo ho vaig fer per "salvar-lo" del rollo que aquell tio li estava clavant. Llavors el Roger em va dir "carinyu no passa res eh"...i va seguir parlant amb el noi fins que va baixar.

Clar que sí.

A vegades no pensem que podem actuar d´una altra manera.
Que vé un tio una mica estrany i ens parla:"Ui...quina por!!!!" A dissimular o a fer veure que escrivim amb el mòbil...o a mirar cap a un altre lloc. Per què? No ho sé.
Enlloc de queixar-nos del món i la societat en què vivim... intentem fer-lo una mica millor.No?

Apa...aquesta és la meva petita reflexió d´avui. I el pròxim cop que algú intenti parlar amb mi,al metro, o al bus, encara que tingui una pinta xunga, escoltaré el què vol dir-me abans de jutjar-lo.

miércoles, 8 de julio de 2009

LECTURES by Aina

Fa uns mesos vaig llegir "Cien años de soledad" de Garcia Márquez i em va encantar com estava escrit, les paraules i la màgia de la historia...desde llavors he llegit tot el que he trobat de G.M. i volia compartir una frase de "El amor en los tiempos del cólera", és preciosa i sé que a la mafia els hi agradara molt.

Dedicada a laiaruna, jejeje....

Le rogó a Dios que le concediera al menos un instante para que él no se fuera sin saber cuanto lo habia querido por encima de las dudas de ambos, y sintió un apremio irresistible de empezar la vida con él otra vez desde el principio para decirse todo lo que se les quedo sin decir, y volver a hacer bien cualquier cosa que hubieran hecho mal en el pasado.

(PD: no se fer alguns accents amb aquest ordenador, sorry)

jueves, 25 de junio de 2009

L´Inici.

L´altre dia vaig anar a dinar amb la meva iaia a un restaurant nou que han obert davant de casa seva, i que li feia il.lusió provar.
Vam menjar molt bé, i ella repetia que estava tan feliç d´estar dinant amb el Roger i amb mi, tranquilament, i jo pensava..."que fàcil que és fer feliç a algú, de vegades".
Una senyora coneguda de la meva àvia,molt elegant i presumida , es va acostar a saludar-nos. Anava acompanyada d´una altra senyora (no precisament jove), que coixejava i es queixava de dolor d´esquena...i que ,se suposa, era la que la cuidava!...en fi, després de comentar alguna xafarderia i parlar del temps, l´amiga de la meva iaia va dir " ai fills...en aquests temps que córren la gent es treu les arrugues...amb el que costen de fer!!" I vaig pensar que tenia raó.
Que per aquella senyora les arrugues éren una senyal de totes les coses que havia viscut, de lo bò i lo dolent que havia passat, de tots els anys.De la seva vida.
Hi ha dies que passen coses d´aquestes; que algú diu una frase molt bonica...sense ni tan sols voler-ho...i per això he creat aquest blog; per explicar coses que passen i que val la pena compartir.

Aruna



Ha començat l´estiu, per fi, i amb ell comencen tantes coses bones... el bon temps, les vacances, les terrassetes amb els amics, les rebaixes, les sandàlies, les mitges jornades, la platja, els vestits de colors, els viatges, les retrobades, les olors, els préssecs, els albercocs, les cireres !!, ... estem més contents, més morenos i més guapos!.

Amb totes aquestes coses tan bones comença també el nostre blog... esperem que deixi tan bon gust de boca com la fruita d´estiu... ; )

muasssss

Laia


L'Aru m'ha convidat a fer part del seu super blog i m'ha semblat una idea molt maca. Per inagurar la meva colaboracio fare algunes citacions: Rie cuando puedas, llora cuando lo necesites (Chojin)Ayer es historia, mañana es un misterio, hoy es un regalo, por eso lo llaman presente. (proverbio chino)Estem cansades de que ens facin putades!!!(germanes Ruiz)Jejeje, la mes profunda de totes l'he deixat per el final, perque a ningu se li oblidi!Ens veiem aviat,

mua

Aina