MIRANT LES ESTRELLES...DE LA SOPA by Aru

És dilluns. Fa fred. I estic una mica encostipada. Però no és extrany; fa dos dies estava a la platja i avui vaig amb jaqueta i foulard. Estem en aquesta època en que tots anem una mica disfressats; sense saber què posar-nos i fent mescles una mica rares.
En fí, que ja s´ha acabat l´estiu. Ara sí. Ja ha arribat la tardor... que sempre sembla venir acompanyada de nostalgia, no? Ens comencem a tapar, ens quedem a casa, vénen de gust menjars calents... (jo ahir per la nit ja vaig menjar sopa d´estrelletes Mmm! ) , s´acaben les vacances i comença la feina. La rutina. Els cursos. La vida.
Ojalà que en pensar en "la nostra vida" penséssim en nosaltres viatjant en avió, en dinant a la terrassa d´uns amics, en nosaltres passejant, al teatre, veient una exposició, sopant en un restaurant, fent una barbacoa a la platja... perquè això voldria dir que la majoria
dels dies... serien de vacances.
Però la majoria dels nostres dies no els passem fent el què volem.
Quan pensem en LA NOSTRA VIDA, en com és, en si estem contents...
Pensem en la vida diària. La de currar, vaja.
Aquest finde ha sigut de 3 dies... i ha sigut perfecte. Jo amb això ja em conformaria.
Em semblaria bé; 3 dies de festa. 4 de treball. Hauria de ser sempre així.
Perquè ja fa temps que penso que la vida no pot ser això. No pot ser que sigui currar i currar i no tenir temps de veure a la gent que tenim ganes de veure; i no tenir temps de seure al sofà i llegir un llibre, ni d´anar a fer una volta... perquè sí, ni de seure a veure la posta de sol... o la sortida. (Quan fa que no veieu una sortida de sol?). Ni de sortir a mirar les estrelles.
No pot ser que no tinguem ni temps... per perdre.
Però ja sabem que tot això és, casi sempre, qüestió de diners. I ara mateix no ens sobren.(De fet ni tan sols ens arriben!) Així que seguirem treballant 5 dies (o més) a la setmana.
De moment.
Però amb l´esperança, i amb l´intenció (sobretot això!) que algun dia serà diferent.

VUELTA AL COLE ... by Aru

Ja fa un parell de setmanes que torno a treballar a l´escola. A P3, enlloc de P2, aquest any, ja que vaig demanar seguir amb el mateix grup de nens.
Osigui que torno a estar amb l´Àlex, super estrella del rock; el Bruno, tan simpàtic i rialler com sempre; la Natàlia, alias oso amoroso...
El divendres mentre dinaven, com sempre, jo els hi anava explicant coses. Repartins les mandonguilles, em vaig parar de cop i em vaig fer la sorpresa... "Ah! (vaig dir com si m´acabés d´enrecordar d´algo). Ja estaven tots mirant-me expectants.
-...Ah, sabeu què passa la setmana que vé?
Tots esperen. Algú fa que no amb el cap.
-La setmana que vé..... -(creo misteri....)-...s´acaba l´estiu.

S I L E N C I .

Em miren tots seriosos, entre espantats i encuriosits.
I ara què????!!! deuen pensar.
-S´acaba l´estiu... i comença la tardor!
Somriuen. Fan que sí amb el cap. Respiren. Segueixen menjant. Ja estan tranquils. Jejeje. Per un moment semblava que els hi havia dit que s´acabava el món.
Passo pel costat de la taula del Bruno i em diu...
-Saps què fa el tren????
Que mono. jo sempre els hi dic, quan fem fila, què fa el tren??? i tots fem xuc xuc,xuc xuc....
Li contesto com si no en tingués ni idea:
-No. Què fa???
Em mira. Somriu.
-CACA.
Evidentment.

... JODERRRRRR ... (con perdón) BY LAIA

Les 3 germanes estem molt i molt tristes en aquests moments, no és conya ni ironia. Ens han ajornat el concert del Sabina d'aquesta nit... "sin fecha determinada". No podem dir gaires coses... a part que esperem que el nostre poeta més canalla es recuperi del que sigui que tingui o li hagi passat, el més aviat possible, no perquè poguem disfrutar del concert, que també, sinó perquè volem que estigui bé, i punto!.

...volvi al bar a la noche siguiente
a brindar con su silla vacia,
me pedi una cerveza bien fria
y entonces no se
si soñe o era suya la ardiente
voz que me iba diciendo al oido:
-”me moria de ganas, querido
de verte otra vez”

Nos morimos de ganas de verte otra vez, querido Joaquin.

GRANDE... By Laia

Vam entrar al St. Jordi literalment corrent. Després de que ens regiressin els bolsos per si portavem ampolles (o armes) i jo atragantant-me amb el frankfurt boníssim que m’havia portat l’Ainix. Corrents, amb el frankfurt a una mà, a l’altra l’entrada... Les 3 directes a l’stand de merchandising; VOLIEM UNA SAMARRETA!!!!!!. Aquella, la blanca, la negra, jo la negra, la de la firma, la que posa “PARAÍSO”, jo també la negra!, no tu la negra no!, la del coll desbocat!, el noi que venia les samarretes ens mirava i reia, ens mirava amb cara de “esteu una mica istèriques però feu gràcia”. Joder... a mi també m’agrada la negra!. Venga, dale, 3 de negras. Ràpid!!!!. Ens les provem al lavabo, l’Aru i jo semblem 2 botijos, ves, córre, canvia la talla, ... PFFFFFFFFFFFF. Ja tenim les samarretes... respirem... i ja estem al PARADÍS.

Després de 2 “teloneras” molt bones, molt mones, però a les que la gent no feia gaire cas (SARA VEGAS i LIA), apareixen els músics, les noies del cor, ... i ELL. Per començar, una del disc nou, of course, acertant totes les apostes, i concretament PETER PUNK. L’Aina l’ha clavat, minipunto per la pequeña Ruiz.

Ja a la segona cançó ens fa un regal, dels seus, amb el somriure segur, ja no és el nen que va començar cantant cançons tímides com SI TU ME MIRAS, i ens porta un record triomfant: TODO LO QUE FUI. Flipem. Ningú s’esperava un clàssic tan aviat.
Va ser brutal sentir aquelles primeres notes... i aquelles paraules amb les que comença:

No me da vergüenza decir
que lo eras todo para mí.
Pero no puedo admitir
que lo quisiera repetir.
Tantos momentos solo
impresionantemente solo (ho poso en negreta perquè m’encanta quan diu això)
perdido en la acera.
No había ni un rastro tuyo
la calle estaba tan desierta,
la noche despierta. (PUES SÍ QUE DESPIERTA LO NOCHE, sí senyor)
Hablas con inmensa confianza
como si fueras la dueña,
del pantalón que me tapa.

...

De mi memoria te borré
y ya de día me acosté.
Sólo necesité gritar durante un siglo
nada más, y ya no eras nada
Porque ya no eres nada
ya no eres nada
nada, nada, nada...

Buffff... us he dit que va ser brutal, oi?


I després... VIVIENDO DEPRISA. Tothom salta, crida, estem eufòriques, el Sant Jordi tremola i només portem 10 minuts de concert. Increïble.
“Ya me cansé de vivir improvisando para tí, ya no doy más, no me esperes, YO ME QUEDO AQUÍ!”. Cadascú sap a qui li dedica aquestes paraules, però les cridem amb força i somrient, segures, igual que ell... nosaltres potser també hem madurat (una mica) en tots aquests anys.
Aquesta cançó és... és que és GENIAL JODER!

No sé como decirte que hoy me he dado cuenta
del tiempo que perdí contigo dando vueltas
a un sueño donde me jurabas ser princesa
y ha resultado ser tan solo una promesa.

No sé como decirte que hoy me he dado cuenta
que has apurado a fondo mi paciencia
hoy sé que nunca has entregado nada a cambio
que he sido yo sólo un juguete entre tus manos.

Ya me cansé de vivir
improvisando para ti
ya me cansé de seguirte
yo me quedo aquí.
He malgastado mis fuerzas mira
viviendo deprisa
ya no doy más
no me esperes yo me quedo aquí.
...

AHHHHHH!!!!!! és molt emocionant!!!! cridem, ens mirem, ... saltem... Jo he dit que haviem madurat? bahhhhh... ni de conya! jajajajaja.

Ens presenta els músics que l'acompanyen, fa bromes i ens dedica alguns dels seus passos de ball, dels seus gestos, donant-se copets amb la mà al cor, tocant-se la barbeta... amb els seus “VA POR USTEDES”. Per tu guapo, per tu!. Per favor quin home!. Tan elegant, tan humil, ... com deien els Pereza: TAN DIFÍCIL SER LO MÁS, TAN FACIL SER ELEGANTE.

Una de les dues noies del cor és de Barcelona i va cantar un tros de “Nuestro amor será leyenda”, de l’últim disc, en català... s’ho van currar aquí. Minipunto per la banda de l’Alejandro.

...No hay honor en esta guerra (ni en ninguna guerra)
Ni fervor que la merezca
No hay un fin que me de brío
No hay bufón que me divierta

Si eres fe yo me convierto
Tu existencia me da aliento
Te lo digo convencido
No hay amor como este mío
...

A mi, personalment, se´m va fer curt, tot i que van ser 2 hores de concert. Els fans sempre trobem a faltar alguna cançó en un concert, no? Jo en vaig trobar a faltar moltes, una d’aquestes us la deixo perquè l’escolteu:

http://www.youtube.com/watch?v=-I7u1h_lZgE

També ens va deleitar amb un ratet d'Alejandro al piano, amb LO VES (como no) i YO SÉ LO QUE LA GENTE PIENSA (BRUTAL):

Y no me importa que me digan
que yo soy un viva la vida
porque vivo sin compromiso,
no me da vergüenza ninguna
vida tengo na' mas que una
aunque crea en el paraiso.

Para mi es mucho mas carota
el que me acusa de pasota
con la baba llena de wisky,
soy,lo que tu quieras
pero sin vergüenza no soy
cuando veo en esta puerta humanidad
tantos crimenes sin nombre
de sin vergüenza ni hablar
me da vergüenza de ser un hombre.

Yo prefiro seguir buscando
los defectos y los encantos
de una dama dulce y valiente
verdadera como la guerra
despeinada como la tierra
y canalla como la gente,
yo prefiro una compañera
perfumada con la madera
con el cuero y con la palabra
hembra,uma mujer para mi no debe ser
mucho mas que una hembra
que desprecie el dinero y el tener
la corbata y la mentira
y solo por esa mujer
valdra mi muerte mas que...
mi vida.


Gràcies per emocionar-nos, com sempre, per fer-nos sentir tan... TANT!
ERES GRANDE ALEJANDRO, muy GRANDE ("porque dentro de nosotros siempre... LATE EL ALMA DE UN GIGANTE")

http://www.youtube.com/watch?v=RSll0lz_-kY&feature=fvsr

Les 2 cares... d’un dia gris BY LAIA

Avui... fa un dia gris. Doncs sí. A mi generalment els dies grisos em provoquen mal de cap, especialment si he de treballar i estar molta estona tancada, davant de l’ordinador... És allò que diuen les àvies que estàs “com el dia”... doncs més o menys vindria a ser això. A més a més els dies grisos, en els que has de treballar, i a sobre a l’estiu, tenen un altre tema que és que sembla que vagi a fer fred... però no en fa... només ho sembla, així que agafes un jerseiet, perquè vas fresca, vestida d’estiu, és clar, que és el que toca... i ara te´l poses ara te´l treus, i vas passejant el jersei de marres tot el dia amunt i avall. Generalment no et fa cap servei ja que acostuma a fer molta xafugó els dies grisos d’estiu que vol ploure però no s’acaba de decidir... una mica com avui (Amb el paraigües passa com amb el jersei).

El dia gris de festa però i si és hivern encara millor... pot ser tan fantàstic!. Perquè no has de buscar plans ni coses per fer... fa un dia de merda així que em quedo a casa a no fer res. Sensacional excusa, per un dia de tant en tant eh!!!!. Si t’aixeques i fa bon dia és com que l’has d’aprofitar, no? I has de fer algo molt brutal aprofitant el temps mega-fabulós... a l’aire lliure... ole a fer moltes coses i a cansar-se molt!. Però si fa un dia gris i a sobre... fa fred... et pots dedicar a no fer res TOT EL DIA. I ja... si plou... i cau una tormenta d’aquelles potents... és la PANACEA. A casa, al sofà, veient una peli, o senzillament mirant com plou, amb una manta, mmmmh... amb la finestra només una miqueta però oberta, que entri el fred i et puguis tapar més i sentis aquella olor a humit... mmmmh.

Si estàs a la muntanya + bona companyia + llar de foc i copa de vi...

JA ÉS EL PARADÍS.

(Escapem-nos uns minuts de la feina per imaginar-ho.
Mmmh... sembla que puc sentir la olor i tot... ;)

QUIÉN LO PROBÓ... by Aru

A Barcelona hi ha molts cines. No n´hi ha cap que el recordi especialment pel tipus de gent que hi acostuma a anar. Sempre hi ha de tot, més o menys. Potser als Verdi hi ha més bohemis, a l´Icària més guiris...però bueno, no són una majoria brutal.
Ara, ahir vaig anar amb l´Aina a veure l´estrena de Lope al Cinesa Diagonal...i senyors, allò és un altre món.
Un món on si no ets SUPER PIJO et sents extraño como un pato en el Manzanares.
Totes les nenes amb les seves samarretes que els hi cauen per l´ombro, les seves melenes (ni una amb el cabell curt!!!!)... això sí, hi havia pijos ochenteros, pijos rollo Cadaqués (Abarques i vermudes), pijos Hippy (nenes amb pantalons cagats) pijos passadíssims (tinc 40 tacos i segueixo amb la melenita rubia de surfero i les nàutiques)...però tots PIJOS.
L´Aina i jo ens sentiem molt fora de lloc. No és conya.
Per sort un cop a dins, i a les fosques, tot va canviar i vam disfrutar molt de la pel.lícula i del Mr. Ammann (crec que s´escriu així) el noi que fa de Lope de Vega. Que ho fa moooolt bé. (I està mooolt bé).
Us la recomanem a tots.
I aquí us deixo un poema que surt en un moment de la peli, i que potser alguns ja coneixeu, però que l´Aina i jo vam creure que seria bonic compartir-lo al blog, amb tots vosaltres.
Amb tots els que sentiu i estimeu. Con todos los que "lo probasteis"




Desmayarse, atreverse, estar furioso,
áspero, tierno, liberal, esquivo,
alentado, mortal, difunto, vivo,
leal, traidor, cobarde y animoso:

no hallar fuera del bien centro y reposo,
mostrarse alegre, triste, humilde, altivo,
enojado, valiente, fugitivo,
satisfecho, ofendido, receloso:

huir el rostro al claro desengaño,
beber veneno por licor süave,
olvidar el provecho, amar el daño:

creer que el cielo en un infierno cabe;
dar la vida y el alma a un desengaño,
¡esto es amor! quien lo probó lo sabe.

Lope de vega

He dinat en un jardí ple d'olors ... BY LAIA

He dinat en un jardí ple de plantes exòtiques que feien molt bona olor, i hi havia una banda que tocava... de fons, i el menjar feia tant bona pinta i els cambrers eren tan elegants! Teniem tot el temps del món, la companyia era la millor. De primer una amanida amb flors de colors, de segon una cuixa (d’algun animal molt gran, sí, sóc carnívora, sorry Aru) amb bolets, amb molta salsa, i molts bolets! Es desfeia a la boca...mmmmh. De postres pastís de nata (molta nata) amb maduixetes silvestres (d’aquelles tan bones)(moltes maduixetes). Després ens han portat un licor de meló i pinya... i no he acabat de distingir aquell altre gust... misteriós... però tan bo!. Quin dinar de dijous tan fantàstic... i tan sorpresa.

(algú que m’ha vist diu que he dinat un bocata de llom a la terrassa del davant de la feina... aix... quina poca feina la gent... però què diu aquest?!)